Què trobau si aquesta calor hagués de durar tot l'any i encara tot l'any qui ve, com la crisi econòmica? Quin desastre! Però així i tot, segurament mos enxamparia més ben preparats per suportar-la. Amb una bona provisió d'aires condicionats, ventiladors i ventalls, i sinó, una bona bufera.
Molt més indefensos esteim davant la crisi, que ha enxampat Menorca en un dels seus pitjors moments. En procés de desindustrialització, amb escassa inversió al camp i amb un turisme que cada vegada és més estacional. I amb les comunicacions exteriors condicionades als interessos de la iniciativa privada.
Diven que aquest hivern serà dolent, i no per culpa del temps, que encara és una incògnita, sinó perquè no hi ha cap expectativa de millora econòmica. El model ja ha donat tot allò que podia donar i la solució no és anar obrint nous comerços, bar i restaurants, sinó crear noves fonts de riquesa.
A un debat econòmic recent, una de les participants se'n lamentava. On són aquells empresaris menorquins emprenedors del passat? Qui se'n recorda, ja, que Menorca va arribar a tenir més de 5.000 treballadors a les seves fàbriques?
Mala cosa seria enyorar el passat i no pensar en el futur. Però el futur també es construeix tenint consciència del passat. I reivindicant les capacitats pròpies. La meva impressió és que aquests darrers anys –o potser sempre–, Menorca va curta d'autoestima.
Tan curta que no valora les capacitats i els recursos propis, allò tan elemental de pensar: "I noltros, què tenim de singular, què podem oferir al món?". Exemples a ran de terra. Encara hi ha menorquins que es sorprenen de l'èxit exterior de les avarques. O que algunes empreses de l'illa siguin referent de la moda del calçat.
O en l'àmbit gastronòmic. Quants de restaurants ofereixen l'oliaigo o les albergínies plenes com als seus plats estrella? I quants s'esforcen perquè l'oferta de cuina local estigui acompanyada de la màxima qualitat? És, simplement, la manera de crear una imatge pròpia i singular.
La venda de ensaïmades mallorquines ha crescut tant a l'illa que, algun productor, ja es permet la conya d'escriure que són típiques de Menorca. Molt bé que se'n venguin i, per a l'economia local, com més millor. Però no és hora ja d'impulsar també algun producte propi? Mira que arriba a ser extensa la pastisseria menorquina! I exportable...
Tant com el seu formatge, que podria ser una referència gastronòmica internacional, si hi hagués la voluntat i les ganes, i naturalment un impuls intitucional que no es veu per aumon. El que és inqüestionable és que els productors s'han esforçat per obtenir un producte cada vegada de més qualitat.
Al debat econòmic que he citat se'n va rallar de noves iniciatives i de nous emprenedors, però jo hi vaig trobar a faltar precisament la referència a l'autoestima, que en definitiva és el que mou a les persones i les impulsa a abordar nous projectes, individuals i col·lectius.
I l'autoestima dels menorquins pot ser molt diversa per a cada persona, però hi ha uns valors col·lectius que paga la pena exhibir davant el món. Entre ells, que hagin estat capaços de conservar el seu entorn, el seu paisatge i el seu medi ambient. Menorca és un cas excepcional al Mediterrani Occidental que sorprèn favorablement els seus visitants.
I més ara que el camí de cavalls torna a estar obert i que es pot recórrer amb garanties. As Diari, una viva polèmica pel seu estat de conservació. Però amb una confusió de partida: que una cosa és recórrer el camí i l'altra aprofitar algun tram per anar a una cala amagada. I açò darrer ja es feia abans de la recuperació global del camí.
Naturalment, aquells trams que es fan servir per anar a determinades cales han de tenir un major manteniment i una major vigilància, i s'ha de sancionar l'incivisme amb bones multes, que són la millor forma de conscienciar i educar els interfectes.
No aconsellaria en canvi les multes als peixos que enguany s'han posat a mossegar els banyistes. Qui ho sap, potser és una manera de rebel·lar-se contra aquests consellers que quan veuen que l'aparcament és ple, es pensen que la solució és oferir més places. I així, a les platges ja no queda espai ni per a que els peixos puguin nedar.
Una cosa s'ha de dir d'ells, però. Que tenen prou autoestima per defensar el seu territori aquàtic a mossegades, si és necessari. Què diferents són dels nostros governants!