L'Estat espanyol va viure al final del Franquisme una primera transició: la transició a la democràcia. Espanya passava de no se sabia què a Regne (abans devia ser un regne amb un dictador que duia fèrriament les regnes), i de dictadura a democràcia liberal. A partir d'aleshores, els representants del poble –tret del cap de l'Estat- s'escollien per votació, democràticament. I s'obria un ventall d'opcions polítiques que, de mica en mica, s'anava eixamplant, fins a contemplar totes les que realment volien concórrer a les eleccions.
Aquest procés va tenir una sotragada amb la il·legalització de l'esquerra abertzale al País Basc, però es va recompondre quan es va aconseguir l'acabament de la violència. Avui, formalment, el Regne d'Espanya és una democràcia, i tothom té les vies democràtiques obertes per defensar les pròpies posicions polítiques. En aquest sentit, la primera transició ha estat un èxit.
La sortida del Franquisme havia d'implicar, per a moltíssima gent, l'acabament d'un sistema dictatorial i la seua substitució per una democràcia liberal, i l'acabament d'una unitat uniformista i forçada (una Espanya exclusivament de llengua i cultura castellanes) per passar a un sistema d'autonomies, en què els països que ho desitjassin poguessin gaudir d'autogovern. En bona lògica, hi hauria d'haver hagut tres autonomies: la catalana (amb el Regne de València i les Illes Balears, amb un dels dos països, o només amb el Principat), la basca (amb Navarra o sense) i, potser, la gallega. Però, és clar, s'hauria notat massa. Els partidaris de l'Espanya uniformista i uniformitzada, traçada a partir del patró castellà, no podien aguantar una Espanya on es fes tan evident que hi ha tres o quatre nacions (mai disset, com diuen ara els que pretenen confondre-ho tot).
Per això, alguna ment preclara de per devers UCD es va inventar el "cafè per a tothom", que de seguida varen aplaudir els tardofranquistes d'AP i els socialistes i els comunistes en massa. Cafè per a tothom implicava que Múrcia, Extremadura, La Rioja o Cantàbria es constituïen en comunitats autònomes, exactament igual que Catalunya, les Illes Balears, Galícia, Navarra o les Illes Canàries. L'equació era senzilla: Extremadura és a Espanya el que Navarra és a Espanya. Tothom sap que, històricament, culturalment, lingüísticament, econòmicament i políticament això és un mentida més gran que la Gran Mesquita de Rabat, però... si cuela, cuela.
Amb l'opa hostil del "cafè per a tothom", no es va poder tancar la transició que pogués assegurar la pluralitat de l'Estat. L'autonomisme/federalisme asimètric, que en un temps preconitzava el professor Ferran Requejo, i que és l'únic que hauria pogut salvaguardar una certa unitat del Regne d'Espanya, va ser dinamitat a consciència. La qüestió es va tancar en fals. I, senzillament, només es podia esperar que un dia o l'altre la qüestió explotàs.
Això, des del meu punt de vista, va passar quan els poders centrals de l'Estat varen decidir tocar –ni que fos una coma, però tocaren bastant més- l'últim intent de fer encaixar Catalunya a Espanya: l'Estatut d'autonomia que es va aprovar, al Parlament de Catalunya, l'any 2005, sota la presidència de la Generalitat de Pasqual Maragall. Alguns potser encara no ho veuen, però va ser llavors que es va trencar el castell de cartes hispànic. No acceptar el nou Estatut deixava, fins i tot, els unionistes catalans sense cap ni un marge de maniobra. Havien de passar deu o vint o trenta anys, abans que Catalunya optàs per la independència. Ara, inexorablement, això ja ha passat. I no té tornada endarrere. Aparentment, ja no és que la independència sigui possible, sinó que resulta inevitable. En el procés, s'haurà de treballar àrduament per garantir la unitat civil. Una unitat civil que s'ha manifestat obertament moltes vegades, de manera cívica i amb fermes conviccions. La democràcia, per sort, igual que l'europeisme, tenen un fort arrelament a la societat catalana.
Ha començat la segona transició, la que portarà a la independència de Catalunya. En aquest context, les Illes Balears (i també el País Valencià) s'hauran de posicionar. Les classes dirigents balears i valencianes semblen dormir al llimb dels pardals. Voldria suposar que dins l'àmbit socioeconòmic els dirigents no pardalegen tant com dins l'àmbit polític. I també voldria pensar que són conscients del tempo dels esdeveniments. Perquè, per primera vegada, fins i tot en Garcia-Margallo y Marfil i en Vicente del Bosque (vegeu les seues declaracions de divendres 14 de setembre) ja veuen clar que els esdeveniments no esperaran la pròxima lliga.