Primer de tot i com que no és gens correcte que ens atribuïm mèrits aliens, vull confessar que, enc que el text d'aquest escrit és obra meva, el títol no és altra cosa que la ja famosa frase pronunciada pel sogre de Don Iñaki Urdangarin, duc de Palma de Mallorca. Bé, per si algú el vol llegir, el meu article comença de fet a la línia següent.
Tots coneixem persones que es recreen parlant malament de l'un i de l'altre. És una classe de gent que val més evitar. En ben poca estona són capaços de criticar mitja humanitat. S'hi recreen morbosament, amb aquestes converses. No hi ha qui les faci callar. Tot just acaben de trinxar algú, ja passen a fer-ho amb algú altre.
Açò les fa felices. Quan una d'aquestes persones m'atrapa, jo en fuig tan prest com puc, i si hi ha algú més que s'hi queda aguantant-li la verborrea, pens: "Tal vegada ara malparla de mi".
Entre aquests criticaires, n'hi ha que no en tenen prou amb fer-ho de paraula, sinó que, a través de la premsa, s'hi dediquen també per escrit, i freqüentment de forma ben poc educada, amb arrogància i fins i tot insults.
Què deu empènyer tals persones a actuar d'aquesta manera? Es deuen creure superiors als altres? Que aquells que no pensam o no feim les coses com ells voldrien som tots idiotes o malintencionats? Els lectors que vulguin saber què impulsa aquests éssers a comportar-se així, no ho tenen gens difícil: qualsevol psicòleg competent els en podrà informar. Podria ser que fossin víctimes d'alguna tara psíquica, d'algun sentiment d'inferioritat que els induís, per compensació, a actuar com si fossin de més qualitat que els altres humans.
Si algun lector pateix les envestides d'algun d'aquests individus i li vol replicar per escrit, hauria de procurar no fer esment de nom ni llinatges de l'agressor, i procurar retreure-li el seu comportament de forma impersonal. Podria ser que, a través dels seus atacs, l'agressor demanés, de forma inconscient o no, més audiència, i només faltaria que els agredits li fessin propaganda.