No fa gaire temps agafar un avió era una experiència sublim pels qui no tenien por a volar. Et donaven la benvinguda unes hostesses de pel·lícula. Repartien diaris de tota casta, fins i tot els esportius. Quan l'aparell ja s'havia enlairat t'obsequiaven amb begudes i cacauets, a més de passatemps pels més petits. En acabar el viatge les divines acompanyants aèries t'acomiadaven i et regalaven el millor dels seus somriures.
Ara, aconseguir un bitllet per a volar és d'allò més difícil i quan en trobem em de demanar un crèdit per a poder-lo pagar. Et cobren per cada maleta i te la fan posar en un caixó minúscul on invariablement se't trencarà la màquina de fotos o el "kinddle". Et demanen tot tipus de certificats i papers, i ai de tu si no els portes. Abans et donaven la targeta d'embarcament i ara cal portar-la impresa des de caseta.
Quan acaba la baralla al mostrador entrem a la zona de control on et tracten com a un sospitós habitual. Et fan llevar les sabates i el cinturó. T'escorcollen matusserament i en acabar et roben amb impunitat el desodorant i la cocacola.
A l'avió s'ha reduït quasi a la meitat l'espai entre seients i algunes companyies amenacen que en un futur volarem drets. No et donen ni diaris ni begudes ni gairebé la benvinguda. I si ho demanes, s'ho cobren a preus de Loewe.
En acabar el vol, si és que l'aparell porta prou combustible, el somriure final de la hostessa ja no és el d'abans. Ara no pot amagar un rictus d'amargor i de desencís, i això, per a mi, és el més greu de tot.