"M'agradaria estudiar periodisme, però no té futur i escolliré una altra professió", diu un estudiant de segon de Batxiller. Com en tots els sectors de la societat, el mitjans de comunicació també viuen una profunda crisi econòmica. A l'Estat espanyol hi ha 11.000 periodistes a l'atur i el degoteig d'expedients de regulació i el tancament de capçaleres pareix que no cessa. Els ha esclatat la bombolla econòmica, acadèmica, publicitària i mediàtica.
A tot l'anterior cal afegir-hi l'era digital, que ha transformat la nostra vida i els mitjans s'han vist obligats a reconvertir-se i a cercar nous models d'identificació. En aquest context, les xarxes socials juguen un paper primordial, minut a minut, apareixen notícies i xafardeigs de tot allò que està passant, el què, el com i l'on queden plasmats de manera immediata i els clients comencen a pensar que no cal esperar a l'endemà per informar-se. Polítics, esportistes, empresaris... tots a peu de pista teclejant les novetats, penjant imatges, opinant i plasmant –des del meu punt de vista– un empatx de dades, convenciments i judicis. Més enllà de que calen en les editorials continguts de nova creació, apostar per una nova manera de narrar, oferir complements estadístics, cercar temes propis, rastrejar bones fonts d'informació, diferenciar allò interessant d'allò important... El que no varia és elper què, i aquí és on els periodistes ens brinden la seva fidelitat en la funció social que desenvolupen. Davant l'espectacularitat que ens regalen les xarxes, defensen l'anàlisi, la investigació i d'altres itineraris que permeten a la ciutadania disposar de recursos per generar la seva pròpia opinió. Avui, la funció del cronista és més necessària que mai.
Estimat amic, escull comunicació si creus que és la clau del món que ens envolta i la crisi del periodisme s'arreglarà –ja veuràs– amb més periodisme. Reporter, t'espero cada dia, sorprèn-me.