Vaig conèixer en Martí durant la meva època escolta. Jo era poc més que un fillet, i el record com aquell homenet petit de veu especial que sempre tenia ganes de fer coses. Em ve al cap sobretot una excursió a Cala Galdana, en ple diluvi, quan ell va voler travessar sí o sí aquella bassa immensa amb el seu cotxe. Res no l'aturava, tampoc la malaltia. Ara, en Martí ja no hi és. La lluita s'ha acabat, però malgrat el final, estic segur que ell no ha perdut la batalla. Ell l'ha guanyada.
I ha estat així perquè pel camí ha anat donant lliçons de vida. A cada caiguda, bona cara i aixecat de nou amb les mateixes ganes de sempre, o fins i tot més. Record que quan jugàvem a futbol-7, intentava posar ordre en un equip que no tenia ni Messis ni Ronaldos, només ganes de passar-ho bé una estona. La missió era pràcticament impossible, però ell ho provava amb tota la dedicació possible.
Les darreres imatges que tenc d'en Martí són sempre al costat de la seva mare. El fet d'anar a viure a Ciutadella va fer que ja no el veiés tant, però algunes vegades, quan tornava a Ferreries, el veia assegut a la fresca a prop de l'església, o alguna vegada fent un cafenet a la plaça. I us confesso que mai, mai, no li vaig veure cara trista. Estic segur que s'ho va passar malament i que va tenir dies molt dolents, però ell sempre intentava transmetre alegria. La seva vida ha estat una gran lliçó per a tots.