Les gestions amb l'administració requereixen grans dosis de paciència i unes quantes lliçons per entendre els seus enrevessats circuits. Les persones no expertes en la matèria no saben dir com estan de sobredimensionades cadascuna de les administracions amb les que tenen contacte, però si que expliquen, de primera mà, les vegades que aquestes es converteixen en una ombra llarga i eterna.
Mentre els polítics anuncien continuats projectes per reduir la paperassa, quotidianament, les diligències davant les seus han adquirit caràcter d'epopeia, tant per la quantitat de documents com pels temps de resposta. Una de les més sagnants, és l'ampliació de sis mesos a dos anys el període el qual la persona depenent pot tenir reconegut el seu dret a la dependència. Fins ara, disposava d'un semestre i com que açò no passava, quan l'administració resolia ho feina de manera retroactiva, abonant la quantitat de l'ajut a partir de la demanda. Arribava tard, molt tard, però els familiars disposaven de la possibilitat de recuperar els diners que havien reemborsat de manera prèvia. Recentment, l'Estat ha ampliat el temps a 2 anys i si tenim en compte que la majoria de demandes es produeixen en persones majors de 80 anys, m'expliquen: "segurament, molts acabarem a l'altre món sense cobrar res".
Llarga espera per aconseguir una cèdula d'habitabilitat, serp de peticions (de fotografies, còpies del DNI, certificacions d'altres organismes per una senzilla tarja, fe de vida, empadronaments, convivències, taxes), reunions que triguen mesos per resoldre la petició d'una plaça d'aparcament de mobilitat reduïda... o l'infern perfecte per l'excés d'obstacles burocràtics que pateixen les empreses i els emprenedors en les seves autoritzacions.
Trobo que la burocràcia és proporcional a la distància que separa administrador i administrat, del valor diferent que té el temps –és a dir, la melodia de la vida- de cada executiu front la racionalitat i la senzillesa quotidiana.
Compte, que amb els temps que corren cada cop és més perillós fer-se esperar.