El món de la mar i la pesca no deixa d'oferir-nos noves perspectives. Aquest dijous i el proper intentaré relatar algunes de les experiències de n'Ignasi Ensenyat Reynés, pescador natural des Castell que actualment viu dins el laberíntic nucli urbanitzat de Trebalúger, situat entre aquest mateix municipi i el veí de Sant Lluís.
ARRELS MALLORQUINES
N'Ignasi va néixer l'any 1933 a la població més oriental de Menorca, nucli planificat pels anglesos el segle XVIII a la riba sud del port de Maó, entre els entrants marítims de cala Corb i Calasfonts, aquesta última esdevinguda refugi històric dels seus pescadors, navegants i mestres d'aixa. N'Ensenyat és casat amb Rosa Atienza Manent, amb qui ha tingut un fill i una filla, a més de quatre néts.
Altres vegades que hem tocat el tema dels pescadors menorquins, en qualsevol del tres ports principals –Ciutadella, Fornells i Maó– i algunes cales, hem pogut constatar que molts d'aquests professionals són descendents de pescadors mallorquins instal·lats a la nostra illa fa cosa d'un segle o més. En el cas que referim avui la regla es confirma per partida doble.
Son pare de n'Ignasi, de nom Manuel Ensenyat, havia nascut a Menorca, però els seus avantpassats del llinatge Ensenyat eren coneguts com "es pollencins", ja que tenien el seu origen a la població mallorquina de Pollença, situada vora les amples badies de l'altre costat del canal. D'altra banda, sa mare, Maria Reynés, d'una família tradicionalment lligada a la pesca i el marisqueig en el port de Maó, tenia les seves arrels localitzades en el terme de Felanitx, del Migjorn de l'illa veïna, que inclou el port natural de Portocolom.
La dona d'en Manuel –mare de n'Ignasi– també era una dona d'empenta. Va tenir un parell de bars al Moll de Llevant de Maó, primer llogà La Marina i quan s'acabà el contracte muntà el bar Can Reynés, situat on avui en dia hi ha El Padrino, però que abans de convertir-lo en el cafè era un antic magatzem de carbó.
Manuel Ensenyat, i més essent fill únic, semblava predestinat a seguir el guió familiar com a pescador, encara que compaginant-lo amb altres ocupacions lligades a les activitats del port.
LA BASE
Als quinze anys d'edat, n'Ignasi Ensenyat va entrar als tallers de la Base Naval de Maó com aprenent sense sou, però amb el compromís per part del comandant que quan hi hagués una plaça seria seva. La primera vacant la van donar a un altre, segurament amb més influència. La segona oportunitat va ser d'una plaça de soldador, però amb un resultat calcat a la primera. Així passà els primers dos anys, fins que aconseguí un destí a la secció de maquinària.
Avui encara conserva un record molt viu d'haver entrat dins els grans dipòsits de combustible de la Base amb en Pepe "es Gallego". També té presents alguns treballadors "més joves", com en Quensio Serra, des Castell. Durant aquesta etapa juvenil de treballador de l'estació naval, son pare seguia dedicat a la pesca, i ell mateix s'hi embarcava just que disposava de dies –o de nits– lliures. Activitat que l'atreia molt més que la funció duita a terme al taller mecànic. S'examinà de patró de pesca i deixà la seva plaça a la Base amb trenta anys d'edat, després de quinze de treballar-hi.
Durant una parell d'anys, de la primeria dels cinquanta, practicà la nàutica esportiva com a proer de Carlos Uhler, adscrit a "sa Lliga", el Club Marítim de Maó. Junts van participar en regates d'snipes a Màlaga i Cartagena, mentre que Joaquín Comeche competia enrolat en el "Binissarmenya" de Pelegrí Rita.
EMBARCACIONS
Per un temps, n'Ensenyat va fer feina a can Guillermo Estol, el taller de bijuteria existent devora l'entrada dels carruatges de Can Doga, en el carrer Vassallo de Maó. N'Estol tenia una barca de pesca que n'Ensenyat patronejava per compte del mestre. Els dies que el mal temps l'impedia de sortir a calar el pescador es reconvertia ocasionalment en bijuter.
Així va ser fins que deixà aquesta feina per compte d'altri i s'armà de pescador per compte propi. Va tenir unes quantes barques de manera successiva. A la seva Llibreta d'Inscripció Marítima, del 1951 fins al 1981, hi figura la barca "Manuel". L'any 1974 comprà el llaüt que anomenà "Ensenyat", encara sense gigre o "maquinilla". L'any 1979 comprà als "Xenxus", pescadors des Grau, l'embarcació "Monte Toro", de deu metres d'eslora i dos motors de 100 CV cada un, amb la que arribaria a la seva jubilació com a pescador, quan fou desballestada.
LA PESCA
L'especialitat d'aquesta nissaga de pescadors, com d'altres de Calasfonts, eren els palangres i les nanses, com veurem dijous que ve. De fet, en Manuel Ensenyat –pare de n'Ignasi– mai no va calar xerxes. A la darreria de pescar junts pare i fill, anaven de palangres amb un bot culer per Alcalfar i s'Illa de l'Aire. Calaven palangres de prima i quan havien acabat de llevar "la prima", damunt les 9 o les 10 de la nit, tot seguit calaven "d'ajaguda" aquells cinc o sis palangres que duien més esca, i entraven a dormir dins el petit port de l'Aire, damunt l'alga, ja que el bot era molt petit per dormir-hi tots dos, posaven la vela com a tendal. Llevaven els palangres d'ajaguda de bon dematinet, perquè n'Ignasi a les set havia de començar feina a la Base.
Com acostumaven altres pescadors del port de Maó durant les llargues ventades de tramuntana, n'Ignasi es solia aventurar per la més redossosa costa de migjorn. De fet va començar una caseta darrera el moll des Canutells, davant la cova des Pescadors, dins la que dormia en aquesta estada. Damunt la bicicleta baixava un sac de ciment per fer les parets de formigó, però va retre l'obra en començar "a demanar-me papers"; d'aquesta cala en rememora les bones pescades de calamars. Igualment va passar tres mesos a cala Galdana, on en temps d'esclata-sangs també n'anava a cercar dins el pinar.
Amb el llaüt més gran deixà de calar nanses per passar-se a les xerxes, encara que en acabar la temporada de la llagosta tornava als palangres. Boni sempre va pescar tot sol, llevat de les temporades de llagosta que va tenir algun mariner.
La seva barca duia una sonda –fet prou insòlit llavors–, que era de carbó i de vegades marcava i d'altres no. Aquesta podria ser la causa que, dins sa fonera de darrera l'Aire, que de cop davalla cent metres de fondària, hi descobrís quasi "per equivocació" una pesquera de llagostes blanques, més grosses que les habituals, fent pescades de vint i trenta quilos. En va treure una de més de quatre quilos "amb mig cos blanc i mig normal". Fins i tot va fer un viver gros a un magatzem que tenien. A la darrera època venia el peix al restaurant Rocamar. L'altra cara de la moneda era la pèrdua de qualque tom de xerxes, qui sap si eren les barques de la tonyina que s'enganxaven als calaments i els caps de la xerxa fregaven fins que rompien.
N'Ignasi tenia un bon coneixement de les senyes on calaven les nanses i hauria gosat comprar una barca del bou si el seu fill Manuel li hagués fet costat, però és una pesca d'intensa dedicació, de les quatre de la matinada fins al fosquet, i en Manuel, que d'al·lot havia pescat amb son pare, preferí obrir la botiga d'estris de pesca del carrer de la Concepció. N'Ignasi i sa dona van regentar l'hostal Reynés, del carrer del Comerç de Maó, fins damunt l'any 1990, avui transformat en hotel.
–––
adsintes@telefonica.net