Les assignatures de Grec i de Llatí no són «assignatures troncals» dins el nostre sistema educatiu, però consider que conformen una part ben important i significativa de l'àrea de Llengua. De moment, mantenint com a troncals les llengües oficials de les Balears -el català, en tant que llengua pròpia, i el castellà, perquè és l'oficial de l'Estat-, si ningú no ho espanya, les llengües clàssiques no es troben en una situació especialment fàcil dins el nostre sistema educatiu. Som molts els que consideram que es tracta d'un error, perquè, realment, des dels clàssics grecollatins no hem inventat gaires coses, en el camp de les Humanitats. La filosofia dels dos últims mil·lennis, a la nostra part del món, se sustenta en la que arranca dels grecs. La nostra manera d'entendre la literatura, parteix d'Homer. Poca base tendria el dret occidental si no hagués existit la construcció pètria que, en aquest camp, va portar a terme l'Imperi Romà.
Tenint en compte que, per citar un lloc que no ens ha de ser necessàriament estrany, com és Alemanya, encara hi ha països on per treure's el títol de doctor (en el que sigui) s'ha de demostrar prèviament uns coneixements bàsics de Llatí, crec que seria bo, com a mínim, interrogar-nos sobre el paper que el Llatí i el Grec hagin de tenir dins el nostre sistema educatiu.
Malauradament, a les Illes Balears sembla que no estam en condicions (no tant per la legislació que encara queda dreta, després de tanta atzagaiada de l'ariet "popular", com per la manca de voluntat del Govern) de construir un model educatiu propi. I, per tant, anam a remolc del que vagi dictant l'il·luminat de torn allà per Madrid. En qualsevol cas, hauríem de reconèixer que ens afavoriria poder dir alguna cosa, tenint competències suposadament "exclusives" en matèria d'Educació, sobre quins haurien de ser els programes educatius al nostre país pluriinsular.
Escric tots aquests comentaris, encara sota l'impacte positiu d'una lectura de poemes a la qual he assistit, a l'Institut Santa Maria d'Eivissa, el dia 12 de desembre. Sota la batuta de na Joana Pol i na Neus Torres, una vintena d'alumnes de Cultura Clàssica, Grec i Llatí han declamat poemes dels clàssics més significatius i emblemàtics. El títol de la lectura: "Eivissa vessa un cant sonor".
Amb acompanyament musical, han anat desgranant termes mil·lenaris que mantenen intacta la potència del seu significat. Des del cant d'Homer "conta'm, Musa, les accions d'aquell home astut, que va anar errant durant molt de temps, després d'haver destruït la sagrada ciutadella de Troia», passant per un Catul mig adolescent: «odio i estimo. Com m'ho faig, potser demanes. No ho sé, / però sento que és això el que em passa. I em torturo", vorejant un Catul potser una mica més adult ("Visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos, i que les murmuracions dels vells massa severs no valguin per a nosaltres més que un as"), desgranant l'erotisme atrevit i vital de Safo ("De bell nou Eros, el qui afluixa els membres, em commou, / dolça i amarga bestiola irresistible"), fins a l'exaltació horaciana del carpe diem, en bella traducció de Josep Vergès: "Filtra els teus vins i, ja que la vida és breu, escurça la llarga esperança. Mentre parlem, haurà fugit envejós el temps; cull el dia d'avui i no confiïs gens en el de demà".
Tota una reivindicació dels clàssics, tan necessaris per fornir-nos una mica de llum reposada, en un món tan vertiginós i enderiat, i tot un cant a l'humanisme i a les humanitats.
No voldria acabar sense remarcar el sentit profundament pràctic de l'aprenentatge de matèries com les llengües clàssiques. L'educació, per tot arreu, tendeix cap a l'especialització utilitarista. Però on aquesta via ja ha estat àmpliament explorada, com ara als Estats Units d'Amèrica, es constata, de manera fefaent, que cal treballar altres parts del cervell, perquè la ciència i la tècnica puguin continuar avançant. Per això, a les facultats de Física es fan cursets de pintura, o a metges i enginyers els torna a interessar la literatura. No per una ànsia purament cultural, sinó per activar aquelles parts de la nostra intel·ligència que ens poden portar a noves descobertes.
Resulta d'allò més interessant –i, ben probablement, també, d'allò més pràctic- que tot plegat es comenci a treballar durant l'adolescència. Un dotze-dotze-dotze no per témer la fi del món, sinó per recordar els grans escultors que, fa devers tres mil anys, ens varen començar a motllejar com a humans.