En el capítol anterior mos va reaparèixer l'espia, després d'un viatge fallit amb na Nataixa, per culpa dels problemes que va tenir amb Rayaner en voler passar una ensiamada, i que va acabar com el rosari de l'aurora: la russa el va plantar i ell no va poder consumar la cosa.
El vam tornar a perdre de vista per Nadal i Cap d'Any, perquè l'homo, malalt d'amor com estava, va sucumbir a les amorosies d'una comunicant que se li insinuava per wad sap. Però finalment va resultar que era una màquina que li tirava l'ham per embardar-li un nou contracte de mòbil (estratègia empresarial!).
Així és que, escamat i amb el cor partit, es va concentrar amb tota la intensitat en la seva feina i avui ha aparegut pel despatx amb aquesta crònica dels bons presagis amb què comença l'any 2013. I jo que pensava que tindríem un mal any!
Però no és així. L'homo es va disfressar de prima de risc i va poder accedir als ambients més cavernaris de les finances i la política madrilenyes. Totes les portes se li obrien i tothom se'l mirava amb interès, però ningú no s'atrevia a tocar-lo, per si un cas.
'''
I així és que va arribar a la casa principal, on podríem dir que es cuina el bacallà i es prenen les grans decisions, açò sí, sempre amb permís d'aquella rossa que viu a Berlín, petita i malcarada, que amaga la clau de la caixa europea a la lliga de la cuixa dreta.
I va arribar en un moment important, segons sembla.
– No te apures, Rodrigo, que esto lo vamos a arreglar. Que somos amigos, hombre! –deia un barbut que presidia la cosa. I a partir d'ara traduirem el diàleg a aquesta llengua nostra de merda que, a Balears, no estan obligats a saber ni els funcionaris locals.
– I tant que ho resoldrem –va respondre un altre de la colla que li anava donant copets a l'esquena i que xumava xampany francès per fotre els cobdiciosos catalans–. Però no et pensis que ho tenim fàcil –va afegir.
– És que aquesta vegada, més tost l'has feta massa grossa! –va afegir un altre–. Mira que dur Bankia a la borsa fent veure que tenia beneficis milionaris! Quin ranxo de gent que hem ensarronat. Si ara podrien penjar les accions d'un clau i tindrien paper de water per tota la vida!
– Eh, eh! –va replicar el tal Rodrigo– Que voltros també ho sabíeu millor que jo, com anava Bankia. Que era d'allà d'on trèieu els doblers per finançar tots els disbarats que havíeu de fer per poder guanyar eleccions.
– Però qualcú ha de fer de cap de turc, company! –li va respondre un altre mentre arreplegava un bòtil de xampany pel seu compte–. Però no t'apuris, si hem aclarit tots el altres casos, el teu també l'aclarirem. Ja pots veure com tenim el país..., i ningú no ha acabat a la presó! Ni els directius del bancs en fallida, que se n'han anat a ca seva amb una bona indemnització.
– I tant, tot és qüestió de posar més impostos –va dir el barbut que presidia, mentre donava copets damunt el cap a una al·loteta menuda que, en públic, sol rallar per ell. Va, Soraya –va afegir– explica-ho tu.
– No –va replicar ella– que jo ja me pas tot el dia fent rodes de premsa per fer creure coses increïbles, i estic cruixida. Que ho expliqui un dels dos caps pelats que menen (és una manera de dir) l'economia del país.
– Idò ho diré jo –va respondre el cap pelats més poca cosa–. Com me dic Montetoro, que la teva Bankia, que també és nostra, no caurà i que els plats romputs els farem pagar a les autonomies, a base d'escanyar l'educació, la sanitat i els serveis socials. Ah! I els funcionaris!
– I les petites empreses –va afegir l'altre cap pelat mentre alçava la copa com si brindàs–, que ja no troben crèdit ni dins s'olla de s'àvia. Millor, perquè l'economia productiva no li va a un país tan castís i torero com el nostro!
– Sí, sí –va replicar el tal Rodrigo sense acabar de compartir l'alegria col·lectiva–. Però jo m'he quedat sense feina. I acostumat a cobrar com cobrava, me fa por caure en una depressió
– Depressió! –va exclamar un altre cap pelat, aquest amb cara de fer lleis d'antieducació– Pobre al·lot! Per què no demanes feina al FAES des conco Asnar, que li acabam de concedir una subvenció d'un milió i mig d'euros? I a tu et coneix, que li vas fer de ministre d'economia...
– Seria poc elegant, Rodrigo –va replicar na Soraya–, perquè tu estàs imputat, com tants de bons amics. I encara que només sigui per falsificar comptes, administració deslleial, apropiació indeguda i maquinació per alterar el preu de les coses, no faria polit que tornassis amb es conco.
– Però no t'apuris –va intervenir una altra vegada el barbut que presidia la cosa–, que en aquest país tu sempre trobaràs feina. Si mos en sobren de feines! I ara que hi pens, que no ets tu qui va nomenar el president de Tabacalera, que precisament ara ho és de Telefònica?
– I tant! –va exclamar el cap pelat poca cosa, amb cara de dinamitador d'autonomies–. Com me dic Montetoro, que en aquella empresa podries fer tan bon paper com ja hi va fer el gendre del Rei, que també el va contractar!
– Idò fet! –va dir un altre de la colla–. I que ningú es queixi, que com podeu veure començam l'any la mar de bé: ja hem donat feina a un aturat!