Fa més de 700 anys que Menorca forma part de la cultura europea, del món cristià. La conquesta per la Corona d'Aragó és sens dubte l'episodi més transcendent a la història de l'Illa. Com recullen els historiadors, els fets de gener de 1287 suposaren un canvi de rumb determinant en la trajectòria històrica d'aquesta terra i, el que és més important, de la seva gent.
L'arribada d'Alfons el Liberal -el rei n'Amfós, com figura a algunes cròniques- marca el començament de la societat actual, el començament del que som avui, dels trets que mos identifiquen com a poble, amb una cultura, una personalitat, uns costums i, en definitiva, una manera de ser col·lectiva, característica de la comunitat menorquina.
Aquella fita suposà també la incorporació a la realitat d'un entorn pròxim amb el que compartim llengua, cultura i uns principis d'organització política i unes normes de comportament social fonamentades en el respecte i la dignitat de les persones. Açò és el que commemoram ara, l'esperit de pertinença a una comunitat cultural, social i políticament avançada; una comunitat formada arran d'aquell esdeveniment, si bé és cert que modulada i influenciada pels múltiples avatars que, des de llavors, s'han succeït a l'Illa.
El port de Maó figura com a indret clau també en aquesta experiència històrica. Les cròniques parlen de l'arribada de l'expedició comandada per Alfons III el 5 de gener a una illeta del port coneguda com Illa dels Conills i, des d'aquell dia, Illa del Rei, segons recull Joan Ramis i Ramis, Fill Il·lustre de Maó, a "La Alonsiada", la recreació èpica que en fa d'aquells fets. Allà, a s'Illa del Rei, va esperar 12 dies la resta del contingent, que havia estat dispersat per un temporal quan venia des de Mallorca. Fa sis anys es va descobrir una placa als edificis en rehabilitació de s'Illa del Rei amb les paraules del cronista Ramon Muntaner que ho narra així:
"... En tal manera que sol ab vint galeres el rei n'anfòs pres terra al port de mahò a l'illa dels conills"..." Per la qual cosa manà cavar en la dita illa, per ço que trobassen aigua,"
I des del port de Maó començà les accions bèl·liques que conduirien a la capitulació musulmana uns dies més tard al castell de Sent Agayz, conegut desprès com a Castell de Santa Águeda.
Les batalles van tenir lloc el 17 de gener i l'exercit catalano-aragonés intervingué sota l'advocació de Sant Jordi i Sant Antoni, motiu pel qual aquesta data i aquesta figura simbolitzen part de la identitat menorquina. A l'època actual, fa 20 anys, el Consell de Menorca va declarar aquest dia com a festa de Menorca i, amb aquest acord, va recuperar, de fet, una antiga celebració als pobles de l'Illa, en particular a Maó i Ciutadella. En el nostre municipi es va mantenir, segons hi ha constància, fins al segle XIX. L'al·ludit Ramis i Ramis, a la referida "La Alonsiada", exhorta precisament a la commemoració de l'esdeveniment:
"Menorquines, que un dia tan dichoso no quede sepultado en el olvido; celebradlo, y al cielo dad las gracias con votos, con plegarias y con himnos".
L'escultura en pedra d'Alfons el Liberal -la que presideix aquesta plaça, la plaça de la Conquesta- és l'única d'un rei que trobam a la ciutat de Maó, va ser inaugurada precisament el 17 de gener de 1950; prova de la commemoració de la conquesta arrelada a Maó fins a poques dècades enrere. També en aquesta plaça quedà constància del fet d'armes de 1287 a una inscripció a una làpida del castell de Maó, l'únic que hi havia a la ciutat, ubicat en el mateix lloc on ara recordam la història.
El rei Alfons ordenà la construcció de la vila murallada, de la qual resta encara el portal de Sant Roc com a testimoni fidel d'aquell moment del passat, convertit en icona monumental de Maó. Referència d'una època que, reiter, se projecta sobre la societat menorquina d'avui.
La conquesta de Menorca és un fet imprescindible a la història de l'Illa. Ho és també la lliçó que ha arribat fins a noltros, un aprenentatge d'evolució cap a la convivència entre pobles i cultures. Del repàs d'aquella època -una acció oportuna amb motiu d'aquesta commemoració- també aprenem encara algunes coses sobre els antics pobladors d'aquesta terra, una terra avui sense cap dubte, d'acollida i integració.
Sa'îd ibn Hakam, el penúltim ra'îs, son pare de n'Abu Umar, home il·lustrat, mecenes d'intel·lectuals a Menorca per ser un dels darrers territoris de la cultura musulmana al Mediterrani septentrional, va deixar testimoni d'estima a aquesta Illa i els seus habitants: "Menorca -escrigué- és excel·lent i les seves gents són honrades. Déu sap que l'estim a ella i als seus habitants, amb un amor melangiós de qui enyora la unió amorosa. Si jo fos porter d'una de les portes del Paradís, diria: Entrau, oh gents de Menorca i instal·leu-vos a la part més alta!".
Aquest sentiment d'estima cap a la nostra terra perdura avui entre noltros com indiscutible senya d'identitat i norma de conducta.
(Discurs a la Plaça de la Conquesta)