Ibn Yamin d'Alcira va dedicar al seu amic Abû Umar Hakam ibn Sa'îd, fill de Sa'îd ibn Hakam, un dels versos més polits dedicats a l'illa: "Manûrqa és la pupil·la en els ulls penetrants de la mar i tu ets la seva llum". La Menorca de finals del segle XIII era la pupil·la de l'antiga Mediterrània grecoromana que brillava amb llum pròpia envoltada de terres cristianes hostils, sota la senyoria de Jaume II de Mallorca. És coneguda la cort literària menorquina de Ibn Hakam, destacat pels cronistes com un governant dur i inflexible, il·lustrat, i lloat com a bibliòfil, mecenes de les arts i poeta. D'aquesta manera tan bella descrivia el rais ibn Hakam (Kitab Lulab al-albad) la seva estimada illa: "Déu sap com me l'estim, Manûrqa. L'estim amb l'amor malenconiós de qui n'enyora la unió". Després ve allò de: "Si jo fos porter d'una de les portes del Paradís...", encara inconscients que estaven a punt de perdre-la.
El rei Alfons III d'Aragó, conegut com el Liberal, era el primogènit de Pere el Gran, que havia heretat del seu pare Jaume els regnes d'Aragó,València i els comtats catalans. Alfons va decidir que volia la pupil·la mediterrània. Recordem que els menorquins eren vassalls del rei Jaume de Mallorca, malgrat el cronista Bernat Desclot afirmi el contrari: "E quan lo mal temps fo passat, partiren d'allà on eren e anaren-se'n a Maon, qui és en l'illa de Menorca, qui és de sarraïns, de la sua senyoria".
Amb l'excusa de la falsa traïció per part del raïs menorquí Abû Umar, les ànsies de croada esmentada pel cronista Muntaner, per apaivagar la fogositat bèl·lica de la noblesa aragonesa, i potser per evitar que els menorquins rebessin ajuda del seu senyor el rei Jaume, Alfons justificà l'expedició de conquesta immediata de Manûrqa. I amb la força i l'autoritat d'un guerrer conqueridor el va esculpir Frederic Marès, seguint uns criteris estètics propis de l'època en què es va erigir (18 de gener de 1950, segons consta en la placa posterior del pedestal). Monumentalitat figurativa, potència volumètrica, compacte, sense fissures ni espais buits, seguint l'esperit de croada característic del moment històric. La frontalitat estatuària potencia la mirada desafiant del monarca, dirigida als enemics infidels menorquins, sense menystenir l'arrogància cobdiciosa d'apropiar-se d'allò que no era seu: la perla mediterrània.
L'historiador musulmà Ibn Khaldun (segle XIV) assenyala que l'any 685 (1286-1287 de l'era cristiana) "l'enemic s'apoderà de Manurqa. Una flota que portava 20.000 soldats sota el comandament del rei de Barcelona...". El desproporcionat exèrcit s'imposà en una batalla desigual el 17 de gener de 1287, i el 21 de gener el rei imposà el tractat de Sent Agayz (Santa Àgueda) que, com aclareix Casasnovas (2006), afectava a la població refugiada al castell. Les dures condicions del dret a rescat suposava que Abû Umar havia de donar al conqueridor, com indica Cosme Parpal (1901) "per cascuna cabeza de moro o de mora de qualque edat sia VII doblas i mitja, i que de tot or i argent i perles que els moros hajen, pusquen pagar la dita quantitat de dobles. I tot el que els sarrayns hajen en lo castell ne en la illa que sia tot del senyor rei exceptades les vestidures lurs e açò que hauran obs e jaer". La humiliació no va arribar a l'extrem de ser despullats.
La resta de musulmans menorquins no van tenir dret a rescat, la qual cosa suposava l'esclavitud, la venda en pública subhasta. Així ho narra Muntaner: "E com les fembres e los infants e els hòmens foren preses, de la illa, foren entre tots ben quaranta mília persones e aquelles ell féu lliurar totes, que en fos cap e major de fer vendre en Ramon Calvet, un hom honrat de Lleida". I fins i tot molts dels que havien pagat el rescat, foren llançats al mar durant el viatge de sortida.
Ibn Khaldun coincideix amb Muntaner que Abû Umar "obtingué de l'enemic permís per marxar a Ceuta amb la seva família i col·locà els habitants de l'illa en la necessitat de rendir-se sense condicions". Contrasten els criteris estètics de l'escultura dedicada a Abû Umar (Obelisc de la llum), dissenyada per Rafael Trénor i Rafael de Lezo (1987): manté l'esperit mediterrani i lluminós de la poesia de Yamin d'Alcira: la força i la solidesa del volum figuratiu s'esvaeix en benefici de la transparència lleugera i la multiplicitat de punts de vista de l'abstracció geomètrica, més propis de l'essència estètica cultural islàmica i de l'escultura contemporània.
Després, el saqueig, segons usos i costums. Ni tan sols hi ha constància històrica que hi quedés algun nucli de població mudèjar, davant la repoblació "de bona gent de catalans", com diu Muntaner. Començava un nou període històric per Menorca que, efectivament, segueix el seu curs.
Alfons el Liberal va morir sense descendència l'any 1291, i el va succeir el seu germà Jaume II el Just.
Maó, 17 de gener de l'any 2013. Ofrena homenatge al rei Alfons, per part de l'Ajuntament de Maó.