Síguenos F Y T I T R
De què anam?

Capital d'aumón, Port Aventura

|

En el capítol anterior es nostro espia va volar a l'Illa de les Vaques per un preu que semblava que se n'havia anat a Austràlia. Però el viatge li va permetre conèixer el singular blocau de formigó armat on es refugien els membres del consell de l'illa i els seus assessors.

Va entrar a l'edifici sense gaire dificultats i va poder assistir al moment culminant en què es prenia una gran decisió: convertir la carretera general en un espectacle per a les generacions futures. "És una manera com una altra de malgastar doblers –es va dir per tranquil·litzar-se– i mira, tanmateix qui ho pagarà serà el poble..."

L'homo va sortir fascinat de veure que en una illa tan petita es poguessin prendre decisions tan desmesurades. "És com la dels accessos al túnel –va pensar– però multiplicada per vint". I amb el seu bon nas, se'n va anar a cercar si trobava un altre centre de decisions polítiques, perquè li havien dit que a l'illa n'hi havia més d'un.

I així és com va arribar a un gran casalot situat al centre de la que fan veure que és la capital, edifici que es distingeix perquè té un rellotge damunt l'enfront. I allà també hi havia gent preocupada pel benestar dels ciutadans i es va estrevenir que precisament en aquell instant prenien decisions. L'espia es va inventar que tenia tres noms, Antoni/Antonio/Tôni i el van deixar entrar tot d'una.

– D'aquí quatre dies celebrarem l'aniversari de la conquesta de l'illa i encara no he preparat el discurs –deia una dona rossa i contenta com un pasco, a pesar de la preocupació que manifestava.

– Ca! –li va respondre el que tenia més a prop–. Açò és bo de fer. Tu ralla de la inauguració de l'ascensor i, si no en tens prou, digues també que qualque dia el posarem en funcionament.

– Que ho trobes que ha de rallar de l'ascensor en una festa com la que commemoram? –va respondre un que semblava que afinava més– Més val que ralli de l'èxit d'enviar la vida comercial al "polígrom" –(Idò no, tampoc no afinava).

– No, d'açò no! –va exclamar el de l'ascensor–, vam si la sentiran els botiguers del poble i encara mos cremaran els cotxos del pàrking que mos hem muntat. Que ara ja ho han vist, que amb tant de magatzem comercial hem acabat de matar el comerç urbà.

– Si jo ja ho sé, de què he de rallar! –va replicar la dona–. Celebram que el 1287 va arribar a l'illa un rei cristià i que va expulsar els musulmans i mos hi va instal·lar a noltros.

– Idò ja ho tenim aclarit –va dir un altre de la colla, que es distreia dibuixant senyals de tràfic–. "Tu escribe cosas de la reconquista y de don Pelayo y de la unidad de la patria, que siempre queda bien".

– Aquest és es mal –va replicar la dona posant cara d'abatuda–, que aquí en comptes de don Pelayo mos van venir els catalans!

– Els catalans?! –va exclamar un altre mentre es tapava la cara amb espant–. Però com és possible açò? Com pot ser que vinguessin els catalans? Si noltros no ho hem estat mai de catalans!

– "Pues ya ves que la cosa es durilla" –va continuar la dona–. Perquè si dic que qui va venir a conquistar l'illa van ser els catalans, és difícil d'explicar que la nostra llengua i cultura, i els llinatges, no mos venen també dels catalans... Seria un conquista diferent de totes les del món!

– I allò de la corona d'Aragó? –va suggerir un que semblava que havia llegit una mica– Podem dir que van venir "los a-ra-go-ne-ses, que eran muy maños".

– El problema és que faria de mal explicar que som descendents dels aragonesos... –va intervenir una veu sensata–. I entre el públic –va afegir– sempre hi haurà qualcú prou instruït que saber que el nom no fa la cosa i que els reis de la corona d'Aragó en realitat eren els comtes de Barcelona... És que hi ha llibres, sabeu?

– Ja ho tenc, batlessa meva! –va exclamar el de l'ascensor– Digues al discurs que no tenim res a celebrar, que esteim destrossats perquè vam tenir la desgràcia que mos conquistassin els catalans, però que noltros com si res. Què trobes?

– I què vols –va replicar incòmoda la dona–, que surti amb la cara tapada amb un vel negre per reivindicar les nostres conviccions musulmanes? No sé que en pensaria un que comanda molt a l'altre cap d'illa.

– Però és que reconèixer els nostros orígens catalans vol dir acabar amb el "cuentu" –va dir el del "polígrom"–. Tot el joc polític que dóna l'anticatalanisme se'n va en orris i a partir d'ara només es podrà rallar dels problemes reals. Quin desastre!

– I tant que sí –va dir el que dibuixava senyals de tràfic–. Però tanmateix, la política ho pot arreglar tot, i encara més una qüestió històrica tan antiga i tan ben amagada. No hi ha cap necessitat que parlis dels catalans, al teu discurs. Parla d'Occident! Va ser Occident qui va alliberar l'illa de musulmans!

– Açò ja m'agrada més –va intervenir el que s'havia tapat les mans de tan espantat–. Occident va conquerir l'illa i aquí, de tota la vida som bilingües i parlam occidental i sobretot "la lengua de don Pelayo".

– Bona solució –va dir el dels senyals, amb satisfacció hispànica–. I així tampoc no caldrà posar cap bandera catalana ni menorquina a la festa, que s'assemblen massa. En triaré unes altres que vaig veure a Port Aventura, que fan molt medieval i molt occidental. I que són de broma.

Lo más visto