El diccionari normatiu defineix la paraula 'sistema' com «un tot orgànic, conjunt de les parts del qual estan coordinades segons una llei i contribueixen a un determinat objecte». Un altre diccionari proposa que és «un conjunt de regles, mecanismes, elements, instruments, etc., que tenen relació entre ells i que estan organitzats per fer una activitat determinada». Aquestes definicions, ja ho sabem, s'apliquen a la societat, a cada societat concreta d'un espai i un temps determinats: el sistema social és, en efecte, un cos dotat d'unes lleis, mecanismes, elements, instruments, etc., sobre els quals es basen les institucions que emmarquen i regulen les relacions polítiques i econòmiques.
Idò no sé vostès, però un servidor, cada setmana que passa tenc més la sensació que el sistema nascut a Espanya a partir de la transició democràtica és com un terròs de sucre que es desfà, un desgavell impressionant que cau a trossos, una nau a la deriva que fa aigua de per tot. Quina de les institucions fonamentals del sistema democràtic espanyol no està tocada per algun escàndol? Quina columna vertebral del sistema no pateix una evident i progressiva deslegitimació? (Permetin-me un excursus: n'hi ha que es demanen per què hi ha catalans que no volen ser espanyols. L'enquesta del CEO, segons la qual més d'un 57% de catalans votarien avui per la independència, ens revela que, probablement, la pregunta correcta és quins motius deuen tenir alguns catalans per continuar essent espanyols. I no per raons identitàries, sinó gairebé de supervivència).
En una conversa recent, vaig donar la raó a un company que deia que encara hi ha molta gent que viu la crisi com si fos una tempesta, una situació transitòria de malestar que, quan hagi passat, ens permetrà tornar a viure si fa no fa com abans. Sí, és cert. Però també cada vegada hi ha més gent que s'adona que la crisi econòmica tan sols és la punta de l'iceberg, i que, al capdavall, aquesta crisi no és un grip —passatger, sense seqüeles—, sinó un tumor. I els tumors que no s'extirpen a temps acaben provocant una metàstasi que emmalalteix tot el cos.
Però els problemes no són d'ara: el que veiem avui és el seu esclat —a vegades dramàtic, altres esperpèntic. Per continuar amb la imatge d'un cos malalt, diríem que ara es manifesten els símptomes, però que la infecció feia estona que covava. No reconèixer açò és el primer gran error dels màxims responsables de les principals institucions del sistema. I noti's que no dic només dels polítics, perquè no vull caire en el reduccionisme i la simplificació.
Encara avui és massa habitual sentir a parlar de "quan les coses anaven bé". Bé de què? El famós «Espanya va bien» era una gran cortina de fum que amagava la bombolla immobiliària que està a l'arrel del gravíssim problema del deute —públic i privat— i de la catàstrofe social dels desnonaments. Aquell eslògan triomfal de Jaume Matas, «ho tenim tot per aconseguir-ho tot», es revela ara com la tapadora d'un podrimer. I mesures que foren presentades com avanços socials, des del xec nadó de Zapatero fins a la llei de dependència en el seu conjunt, a l'hora de les vaques magres apareixen com un caprici de nou ric en temps de bonança, un graciós obsequi tan arbitrari com efímer.
Si no es llegeix aquest passat recent, del qual molts encara se'n senten orgullosos, com un sistema fallit d'arrel, serà molt difícil sortir-ne indemne. I de moment no es veuen signes de millora. La resistència del poder a afrontar canvis radicals, l'actitud passiva, conservadora, paralítica de l'actual govern i dels dos partits centrals espanyols, és el camí més directe cap a la implosió del sistema. El cas dels desnonaments i el clam ciutadà per una reforma hipotecària és un exemple paradigmàtic d'aquesta dinàmica enfollida: no es va detectar a temps el vigor de la mobilització ciutadana, no es va afrontar amb valentia el debat quan era l'ocasió de fer-ho, i ara ja és molt difícil d'introduir matisos i arribar a consensos: ara ja tot és blanc o negre; o s'accepta la dació en pagament retroactiva generalitzada, o qualsevol solució intermèdia serà interpretada com una frustració. La culpa, en aquest cas, no és del moviment social a favor dels desnonats per demanar la lluna, sinó del govern i dels principals partits polítics per no haver entrat a negociar quan era hora, com era la seva obligació.
Idò no hi ha manera. Una setmana després que la ILP sobre la dació en pagament els esclatés a la cara, el «debate sobre el estado de la nación» era una ocasió magnífica per fer algun gest, per petit que fos, que mostrés a la ciutadania que han après la lliçó, que van per feina, que a la fi afrontaran la gravíssima crisi política i moral que rosega els fonaments del sistema. I què hem vist? Com em deia un amic, han fet com els cans que lladren de fals: s'han gatinyat amb quatre frases altisonants, s'han tirat els plats pel cap sense anar a l'arrel dels problemes, incapaços de fer res més que donar un titular a la premsa i excitar els instints dels seus correligionaris. Si alguna cosa han aconseguit transmetre'ns amb nitidesa és que tot continua igual.
Ho pagarem car. La decepció col·lectiva ja comença a ser mala d'aturar i, com en totes les crisis sistèmiques, qui té més nombres per sortir-hi guanyant és la demagògia més rastrera. Quan una crisi política no és afrontada amb la regeneració, el que sorgeix amb força és l'antipolítica. Ara mateix, l'augment de les expectatives de vot d'opcions com UPyD, Ciudadanos i altres fenòmens de característiques semblants no és un signe de curació, sinó un símptoma lacerant de la gravetat del malalt.