Síguenos F Y T I T R
Pedraules

Pico

|

Per celebrar els divuit anys i pico de T. vam anar el dissabte dia 19 de febrer al Liceu.
Representaven l'òpera del compositor francès d'origen alemany Jacques Offenbach "Les contes d'Hoffmann". Es tracta de l'obra mestra del romanticisme francès (París, 1881). És una òpera en un pròleg, tres actes i un epíleg, que combina amb eficàcia els aspectes fantàstics, sentimentals, sobrenaturals i també satírics i grotescos. El llibret és de Jules Barbier i està basat en tres contes de l'escriptor germànic E. T. A. Hoffmann. És una coproducció entre el Gran Teatre del Liceu, San Francisco Opera i Opéra National de Lyon. El director d'escena és Laurent Pelly i la cançó més coneguda és "Barcarola"; que va popularitzar encara més Roberto Bellini a la pel·lícula "La vida és bella".

Com que no està sent un any gaire bo des del punt de vista econòmic, ens vam haver de conformar aquesta vegada amb entrades de poca visió; les mateixes que compràvem quan érem estudiants. És curiós aquest retorn momentani al passat. Ara, aquestes localitats, disposen de pantalles, de subtitulats i d'una acústica extraordinària. La sensació, no obstant, té un paral·lelisme virtual amb als presoners de la caverna de Plató. Aquest mite grec, que apareix al començament de llibre setè de "La República", em fascina des que el vaig llegir per primer cop. Uns presoners fermats amb cadenes dins una cova des que van néixer i veient les figures i els objectes que tenen rere seu en forma d'ombres reflectides a la paret gràcies a la claror lluminosa d'una foguera. La realitat té moltes capes. Tantes com maneres de percebre el nostre entorn. L'òpera també va per aquí. El personatge d'Hoffmann, narrador i protagonista, explica als companys de taverna tres faules que il·lustren els seus amors dissortats amb la cantant Stella: la d'Olympia, la nina mecànica; la d'Antonia, la cantant que es mor de cantar, i la Giulietta, la cortesana que roba reflexos.
El que tenen en comú les grans històries operístiques és la força i originalitat dels personatges malvats. Aquí estan representats pel mateix cantant -Oren Gradus- que interpreta els tres papers: Lindorf, Coppélius i Doctor Miracle. La barcarola és la cançó popular que canten els gondolers i es caracteritza per un ritme evocador de la perxa per part del barquer. Rarament una gòndola va a pico. Pico és un castellanisme molt estès a Menorca i amb molts de significats. És una peça d'arboradura d'un vaixell, afegitó fraccionari d'una quantitat i, també en nàutica, és emprat en les expressions "anar a pico" (enfonsar-se un vaixell o una barca) o "tirar a pico" (fer enfonsar un vaixell). L'òpera em sembla un dels espectacles més contemporanis que es poden veure en l'actualitat. Ho té tot: música, teatre, escenografia, mitologia, efectes especials... I açò que es va inventar l'any mil cinc-cents i pico!

Lo más visto