Joan Pons Sintes viu a la mateixa casa on va néixer dia 3 de gener de 1932, dins el camí de la Coixa, de Torret (Sant Lluís). És fill de Magdalena Sintes Mercadal, nascuda a Binissafúller d'en Moysi, i d'Antoni Pons Sintes, de qui en va heretar l'ofici, però per damunt de tot una gran inclinació per la mar i la pesca. L'avi patern, Joan Pons Cánovas, va emigrar d'Eivissa per treballar de picapedrer, en el sentit més literal, en la construcció de la fortalesa de la Mola, després es va casar i quedà a Menorca; del segon llinatge deriva el "Canoves" –amb accent tònic a la o– amb el qual són coneguts els seus descendents santlluïsers.
Joan "Canoves" –el nét– ha exercit oficis de la terra i la construcció, però ha mantingut immutable el lligam amb la mar, d'arrel gairebé umbilical, l'any 1931 ja venia dins sa panxa de momare a Biniacolla, on tenen una caseta i la cova de barca, feta per son pare a cop de pic l'any 1918, els dissabtes i diumenges de permís del servei militar. A més de la influència paterna, d'al·lot anà embarcat amb en Ferrari Roselló, pescador de Biniancolla, experiència que l'ha fet coneixedor dels pescadors d'altres temps, així com de les seves senyes i pesqueres, com veurem dijous que ve.
TORRETERS
La casolania de Torret, d'arquitectura tan pintada i fotografiada, ha atret un tipus de resident que cerca viure fora poble en un hàbitat més proper a la natura; aquests nouvinguts conviuen amb els torreters de soca-rel, com en Canoves, que cultiven els seus horts, engreixen els porcs i mantenen viu l'esperit original, més antic que el nucli urbà de Sant Lluís, planificat durant el domini francès del segle XVIII.
El tòpic "del santlluïser amb el sac", ironies a banda, de ben segur responia a la necessitat d'aconseguir una part de manutenció que no els proporcionava el seu petit tros d'hort o vinya. Forçosament havien de sortir a cercar feina com a jornalers, de llauradors, segadors, trencadors, carboners, calciners, manobres, cosidores, desadores o bugaderes.
Tampoc no menyspreaven els excedents de pesca, sa mare d'en Joan "Canoves" esmitjava les mores, en treia l'espina i les assecava al sol damunt una post, al pati de Torret. Altres pescadors ho feien sobre les roques de Biniancolla; com el bacallà, bullien aquest peix sec per menjar-se'l. Un aprofitament que l'Arxiduc Lluís Salvador només havia constatat a Maó i Fornells el segle XIX.
CÀVEC, PALETA I REMS
Quan tenia nou anys, a l'estiu, van llogar en Joan "Canoves" a Son Ganxo. Allà obria solcs per regar, que de vegades no arribaven a la meitat i d'altres passaven per alt, com aquella que, empès per l'enyorança, va fugir cap a ca seva deixant l'aigua oberta, però m'hi van tornar menar.
Dels onze fins a prop dels catorze en Joan pescà amb en Ferrari a Biniancolla. Després son pare se l'endugué al tornall de mestre de cases; agafava la bicicleta i anava a poar calderons de fang –no hi havia muntacàrregues– a l'obra dels pavellons militars de l'Esplanada de Maó, que construïa mestre Llorenç Carreras.
Però la construcció oferia poca feina, anà llogat a diferents sínies i llocs. Primer, per un duro cada dia i el menjar, a ca l'amo en Tomeu "Camestortes", una sínia de Torret tipus "Parot", amb cadufos de zinc ben espessos. Després passà per Son Remei, Cas Patrons i Torret de Baix. Als 22 anys li tocà complir els catorze mesos de servei militar "forçós" a la bateria de Biniancolla, durant el quals feinejava a estones al lloc del mateix nom.
Posteriorment tornà amb mestre Llorenç Carreres, per fer de manobre, que seria el seu ofici fins a la jubilació. El 1956, s'Any de sa Neu, van arrabassar les palmeres del Pla de sa Creu, de Sant Lluís, per sembrar-hi altres arbres i fer el pis nou; també participà en la construcció del primer l'hotel de sa Punta Prima.
Però en arribar el dissabte no hi veia dies ni hores per davallar a Biniancolla. Va ser estaló i continuador de l'afició marinera de son pare, que arredossava la barca de llenya dins la cova picada fa prop d'un segle, de llavors ençà aquesta família sempre ha tingut barca. Per ell, Biniancolla era sinònim de vida marinera i pescadora, ja fos a l'encesa per la vorera o damunt l'illa de l'Aire, o amb la barca de son pare o altres pescadors, com en Jordi "es Pesador" amb el que havia calat nanses i gambins.
BINIANCOLLA
Els llocs de la costa, i uns pocs afortunats, bastien un "pont" o caseta per tenir redossa quan anaven a la mar a peu o en bicicleta. Als voltants de Biniancolla, començant pel llevant, dalt es Esqueixos hi havia el pont del senyor de Cas Patrons; a la mitgera de Biniancolla –on ara és la placeta– la caseta de la senyora d'aquest lloc, i una mica més avall la caseta des Pescadors, refugi comunitari aixecat el 1889; el pont d'en Caragol –absorbit pel restaurant– era de la senyora de Torret de Baix, i una mica més a ponent es pot veure el pont des Panerers, construït l'any 1914.
Els anys quaranta del segle passat aquesta cala també albergava un petit nucli de casetes, d'estada o de barca, la majoria tot just feien sis per tres metres i acollien alguns pescadors professionals i d'altres d'esporàdics, entre els quals n'hem recordat uns quants: Joan "Siula", Toni "es Forneller", Jaume "es Còc", Miquel Ferrà, Ferrari Roselló, en Tudurí, Quicus de Biniancollet, Joan de Son Ferro, Martí de l'Aire (ajudant dels farolers), Tomeu "Flor", Situs "Pau", Guillem "Tecla", Jaume "el Boco", Pepe "Mitxelano", Jordi es pesador, Bep es fosser, Tomàs "Bassiva".
PESCADORS
Fa cinquanta o seixanta anys el món de la pesca era reservat a uns pocs homes d'empenta que, amb pobres mitjans i difícils accessos, s'hi dedicaven d'ofici o com a complement de la feina agrícola o menestral. En el terme de Sant Lluís trobaven refugi a les cales d'Alcalfar, Biniancolla, i no tant a la de Binissafúller, des de les quals s'aventuraven a sortir mar endins a força de braços, rems en mà, quan els vents no els eren favorables per hissar la vela del bot o llaüt de llenya.
Aquells pescadors se les enginyaven per calar les feixugues xerxes de cotó, tenyides amb escorça de pi, per obtenir unes pescades molt més abundoses que avui en dia, entre les que no hi mancava el gerret de solta o les "empipadores" cranques, que tot ho embullaven, i moltes vegades acabaven estampades sobre els escàloms.
Biniancolla ha ofert recer, insegur front als temporals de llebeig o ponent, a pescadors d'ofici i mariscadors dedicats a la pesca durant la veda i a un petit nombre d'aficionats. Entre els professionals hi van pescar els Ferrari, Pebrot, Jaumó, Xenflis, Cametes, Favet o Mus. Els esforçats pescadors pujaven passa i bot, a trenc d'alba, descalços i amb el covo a coll per vendre el peix a Sant Lluís o Maó.
BATRE A LA MAR
En Canoves va viure l'experiència de batre ordi o blat dalt s'era "a potes" i a ple sol, però també va conèixer la modalitat de batre més marinera. Aquesta tècnica de pesca consistia en tancar de xerxa una cala o raconada i batre amb els rems damunt l'aigua per fer envestir el peix al filat. El temps més apropiat era de Sant Miquel a Nadal, sobretot passat un temporal, que el mabre s'atraca a la vorera, però també una mola de saupes o altres peixos.
A Biniancolla calaven aquestes xerxes gent com en Llorenç "es Pebrot" i en Ferrari. L'advocat i escriptor Pere Ballester va recollir el refrany que assevera ses oblades de batuda no s'agafen dins es llit, per donar entenent que s'havien de calar de bon dematinet, però de vegades també es batia a plena llum o bé de nits, empaitant el peix fanal en mà.
Existia una altra varietat, poc estesa, que practicaven alguns pescadors sense barca, que tancaven el prim d'una cala en veure bellumes de peix. Es posaven la xerxa damunt l'espatlla i, amb l'aigua pel llombrígol, la calaven parsimoniosament, com es pot veure a la històrica foto, presa a la primeria de segle XX a Calescoves, per l'infatigable Antoni Roca Várez en el moment que un grup d'homes de Binicalaf calaven la xerxa davant la cova de la figuera per tancar la caleta de Biniedrís, la que hi ha la font d'aigua dolça. L'altra caleta interior és de Sant Domingo, cap a ponent.
P.S.- La setmana passada contava que a sa Torre Blanca la taula "tenia rost", evidentment es tracta d'una anècdota històrica, no de temps tan recents com l'estada en aquest lloc de Joan Fuxà (de 1950 a 1963) que tenia la taula ben anivellada. Valgui l'aclariment.
–––
adsintes@telefonica.net