Les paraules uneixen les diferents generacions. Són com els conjunts de fils que van de vora a vora del teixit, entrellaçats i encreuats amb els fils d'ordit. Les paraules es troben en el substrat més profund del llenguatge. Davall les paraules només hi ha les síl·labes i les lletres. L'alfabet constituiria la informació xifrada del món. Les paraules transporten el perfum del passat. Són càpsules que desprenen olors quan entren en contacte amb d'altres paraules. Les paraules fixen el temps. També l'ajuden a construir. S'assemblen a dimonis boets. Teixeixen el temps de dia i desfan els fils del teixit de nit. Les paraules són innocents i malvades. Duen en el seu nucli el dualisme: "No cerquis els brogits exteriors, / No t'entretinguis en el buit interior; Siguis serè davant la unitat de les coses, / I el dualisme s'esvairà tot sol." Són paraules de Seng-t'san (m. 606) del llibre "Sobre la fe en el cor". Si ho aconsegueixes, pots unir qualsevol unió. Diverses generacions. Una santa dona de quasi cent anys d'edat recorda una paraula, però n'ha oblidat el significat. Coronària. O corunnària. Sap com sonava la paraula. Desconeix com s'escrivia. La primera paraula no té cap misteri. Disposat en corona. També es pot dir del pacient afectat d'una cardiopatia. Ens interessa la paraula antiga. Quasi perduda. Una mesura? Una moneda que es va fer servir durant el passat? Les paraules unifiquen. Són com hifes entrellaçades. Trenta anys més jove. No és una mesura, és una moneda. Vint anys més acostat. La mateixa paraula. No hi ha cap imatge. Tampoc el so. Privilegis d'aquell alè que constantment travessa el temps i que ens arriba amb ecos cada vegada més difuminats i amb olors sempre diferents. Corunnària. Qui guarda les paraules? Els dimonis boets, no. Les persones majors? Sí. Els llibres? També. A més d'impulsar, escriure, editar i distribuir el monument de la llengua que és el Diccionari català-valencià-balear, amb col·laboració amb mossèn Alcover, Francesc de Borja Moll va escriure un llibret deliciós: "El dialecte de Ciutadella. Estudi Fonètic i Lexical". La nostra paraula hi té una entrada principal: "CORUNNÀRIA (kurunnária) f. Una pesseta i vint-i-cinc cèntims. - De (pesseta) columnària, moneda equivalent a la dita quantitat, que estava en ús en el segle XIX." A Ciutadella se solia dir: "Açò tan petit val una corunnària". Què era una pesseta columnària? Era una moneda que s'encunyava a Amèrica, amb l'escut reial entre columnes, que valia cinc reals de velló. De columnària, a corunnària només hi ha un bot. Un bot de dimoni boet. El bot que hi ha entre les diverses generacions i que les paraules ajuden a cohesionar. Açò, ho heu de reconèixer, val una corunnària.
Pedraules
Corunnària