L'essència de la moda low cost és seguir les tendències pagant el menys possible i satisfer la voraç fam de novetats de les societats consumistes. Unes tendències que ja no coneixen temporades, doncs les grans multinacionals tèxtils treuen col·leccions noves en temps cada vegada més curts, fins i tot cada poques setmanes; aquesta estratègia empeny als clients a comprar per impuls allò que desitgen sense poder esperar les rebaixes i ni tan sols a unes setmanes més endavant, ja que molt possiblement s'esgoti definitivament al tractar-se d'edicions limitades pensades per reduir les pèrdues al mínim. La idea és no perdre el fil de res, ni fer puntada sense fil: tot ha d'estar mesurat fins al mil·límetre per evitar despeses considerades supèrflues i augmentar rendiments i guanys al màxim. I a la base, el sou dels treballadors a l'Àsia representa només entre 1-3% del preu final de la roba. La gran majoria d'aquests obrers són dones, mà d'obra fàcil de manipular per ser poc valorades socialment, culturalment i professionalment en els països d'origen.
Com s'explica la perpetuació dels salaris de pobresa? Perquè moltes iniciatives entre empreses, sindicats i ONG han quedat en via morta pel desinterès de les multinacionals. És veritat que els propis governs asiàtics haurien d'imposar uns salaris mínims raonables, però sovint prefereixen reduir els màxims costos possibles: si les companyies occidentals creuen que gasten massa en un país, marxaran a fer les seves comandes a un altre més barat en nom de la competitivitat internacional. Així doncs, semblaria més factible que les mateixes multinacionals fessin el primer pas per millorar els sous i les condicions de feina, ja que cal implicar a tota la cadena productiva i arribar a un acord amb les altres companyies que s'abasteixen en els mateixos països per evitar una guerra de preus.
No caiguem tampoc en la trampa de creure que les inversions de les multinacionals tèxtils estrangeres ajuden als països en desenvolupament econòmic; certament treballar en una fàbrica de roba en aquests països és millor que altres alternatives, però ningú es mereix treballar a qualsevol preu i de qualsevol manera. I que en aquests països el cost de vida sigui més baix que al món occidental tampoc no és raó per mantenir uns sous de misèria: sovint el que cobren no arriba al mínim per poder viure dignament, és a dir, per disposar d'un habitatge, una alimentació adequada, opcions d'educació i uns mínims estalvis per situacions imprevistes. Cobrar salaris de misèria no ens hauria de permetre tenir la consciència tranquil·la i menys, que ens ho facin creure. El pagament d'un sou digne no és una opció ni una comissió quan la conjuntura econòmica és favorable: és un dret indiscutible. Un salari digne no és un privilegi dels països rics. Cal dir que moltes companyies han posat fil a l'agulla per evitar les opacitats dels seus sistemes, i en les seves webs oficials publiquen el codi de conducta que han de complir totes les empreses subcontractades; malauradament això no garanteix gran cosa, excepte el compromís de lluitar per imposar-lo.
I què podem fer nosaltres, com a clients? Primer de tot, adonar-nos que aquestes treballadores es mereixen totes les oportunitats, com nosaltres defensem les nostres. En definitiva, demostrar que no som una targeta indiferent. Que ens agrada la moda, però intel·ligent i no a qualsevol preu ni a costa dels econòmicament més desfavorits i laboralment més indefensos. La decisió queda a les mans del client que és, en definitiva, tan ciutadà del món com les costureres de l'Àsia.