En ocasió d'un debat que tingué lloc a Àustria sota el títol "Repensar Europa amb (o sense) religió", la doctora brasilera Julia Mourao Permoser (Rio de Janeiro, 1980) donà una conferència a la universitat de Viena a la qual cità dos pensadors d'avui, el canadenc Charles Taylor, el qual afirma que vivim una "era secular", i l'alemany Jürguen Habermas, que parla d'una "civilització postsecular". Mourao creu que les dues tesis no són contradictòries. Taylor -explica Mourao- parla d'era secular perquè aquesta està marcada pel pluralisme i al seu si la religió no és determinant, ni políticament ni socialment, per a la participació a la vida política. Alhora, la civilització postsecular d'Habermas fa referència a una societat laica, però que té en compte la importància persistent de la religió. En aquest sentit, Habermas s'interessa per la manera com aquesta societat pot gestionar un pluralisme creixent –alhora religiós, cultural, ètnic i polític-, on tots els ciutadans, creients o no, i independentment de la seva religió, siguin tinguts en compte i plenament reconeguts.
Julia Mourao creu que és aquest el desafiament major del nostre temps: configurar l'esfera pública de manera que aquesta aculli tot el món amb el mateix respecte, sense que la gent sigui obligada a renunciar a aspectes determinants de la seva identitat o que els hagi de circumscriure a l'àmbit de la vida privada, però també sense que aquesta gent imposi als altres la seva concepció particularista de com s'ha de viure. Dit d'una altra manera: els ciutadans i la classe política han de partir del principi que nosaltres vivim en una societat plural, que ho serà cada dia més, i que això és una cosabona. Per tant tots hem d'actuar en conseqüència.
Anem cap aquí?
Ho dubto, sobretot si contemplem els països musulmans on, tret de Turquia (que és, probablement, un exemple de síntesi entre una política fonamentada en postulats religiosos i un govern elegit democràticament que funciona), està per veure si els governs dels Germans Musulmans (pensem en Egipte o en Tunísia després de la primavera àrab) es comportaran més o menys com ho feien els governs europeus de la Democràcia Cristiana durant la postguerra o acabaran tenint serioses dificultats per adaptar els seus dogmes a les contingències quotidianes de la societat.
Si recordeu l'afer de les caricatures de Mahoma que va tenir lloc el 2006 com a conseqüència d'una publicació que féu una revista satírica danesa, tindreu present com les ambaixades de Dinamarca van ser atacades a tot el món musulmà i com la bandera del país va ser reiteradament cremada. Aleshores, dos bisbes danesos van recordar als seus fidels que aquestes banderes duien una creu, el símbol cristià per excel·lència, tot suggerint que cremar-les representava també un sacrilegi del mateix nivell que el produït per la publicació de les caricatures del Profeta. Tanmateix, aquestes declaracions no van ser escoltades, perquè el fons del problema tenia una altra dimensió: el que una societat occidental i liberal com la danesa mai no havia de posar traves a la llibertat d'expressió. Per tant, l'Estat no tenia dret d'intervenir, fins i tot quan l'exercici d'aquesta llibertat d'expressió -el cremar una bandera- pogués molestar a alguns ciutadans.
El paper del fet religiós
Acabem de veure dues actituds oposades davant una actuació que fereix les sensibilitats religioses, i això ens obliga a plantejar el paper del fet religiós sobre l'escena política, que, al meu entendre, es troba lligat a una qüestió fonamental: la de decidir el sistema de referència en el qual el món contemporani vol evolucionar.
Per poc que reflexionem sobre què ha estat el segle XX veurem que aquest s'ha recolzat fonamentalment en les ideologies, però avui -hem viscut ja una dotzena d'anys del segle XXI- sembla que aquestes no tinguin un paper substancial dins la societat, i això fa que, en molts casos -no, certament, als que m'he referit de Charles Taylor y de Jürguen Habermas- es vulgui retornar a models més tradicionals, que han estat els vigent durant els segles anteriors al XX. El resultat, doncs, del que avui podem observar és una mescla més aviat curiosa de principis que han dominat en èpoques on la identitat religiosa precedia i se sobreposava a la identitat nacional o ètnica.
Vull dir amb això que, de prosseguir aquest procés, les relacions entre els Estats del segle XXI s'assemblaran més a les del XIX que no a les del XX. Fonamentalment, perquè hem passat d'una influència força notable de les ideologies (la divisió del món Occidental en dos blocs ideològics n'era un exemple clar), a un retorn als principis d'una realpolitk clàssica. Però com les identitats, per fortes que semblin, s'erosionen perillosament mentre que, ben al contrari, la religió esdevé sovint una marca clara de la pertinença a una comunitat, això ens duu a una mena de renaixement del model medieval, època on Europa comptava amb identitats espirituals i religioses netament supranacionals.
El repte de la globalització
És cert que la globalització no ha destruït els Estats, contràriament al que havien pronosticat els seus adeptes més fervents fa una vintena d'anys, però ha fet enormement permeables les seves fronteres, cosa que ha sotmès les societats als impulsos i les influències més diverses. Les migracions en massa, els intercanvis d'informació totalment incontrolables (fins la Xina té problemes en aquest sentit) han esdevingut la norma, i res no ho detindrà. Aquest fet inquieta, però, molta gent, que tem perdre a la llarga la seva pròpia identitat, nacional, cultural i social. I és en aquest punt que es reforça el recurs a les religions, que són uns fenòmens força més estables, que han sabut travessar mil·lennis i es veuen sovint com ancoratges que garanteixen la preservació, o bé l'adquisició, d'una identitat.
Fins on jo puc arribar contemplant el món, diré que no preveig un conflicte entre religions en el sentit que Europa ha conegut temps enrere, però em sembla que la religió serà a la base de molts dels conflictes a què ens haurem d'enfrontar. Confio tanmateix en els qui, a Occident, han entès el compromís religiós en el marc d'aquesta "era secular" de què parla Taylor, o d'aquesta "civilització postsecular" que ens explica Habermas, per tal que sàpiguen defensar les seves conviccions davant dels fanàtics que pretenen que el món -polític, econòmic i social- es plegui als dogmes de la seva religió.