Petitó meu, no vivim bons temps, ja t'ho he explicat massa vegades. Si ens deixéssim endur pel corrent, passaríem tot el dia de mal humor, preocupats, pensant en un futur més que incert i criticant-nos els uns als altres. Com que no vull que açò passi, tenc la meva pròpia estratègia. Quan la maregassa del pessimisme s'atraca, m'evadeixo pensant en els petits moments de cada dia que em fan feliç. Petits detalls, petites estones, gestos tal vegada insignificants, però que em fan sentir ple i resguardat de tota vibració negativa.
Un d'aquests oasis es produeix al vespre. Quan ta mare i jo estem segurs que ja t'has adormit (cosa que vol dir que ni cantes, ni expliques contes als peluixos que reposen amb tu cada vespre, ni fas aquells 'pinos' particulars a sobre el matalàs), venim a assegurar-nos que estiguis ben tapat. És un gest senzill, sense cap misteri.
Agafam el llençol i l'edredó, asseguram que la colga estigui ben feta, i lentament ho estiram per amunt fins que estàs ben cobert, des dels peus fins al coll. Amb aquest acte, ens envaeix una sensació difícil d'explicar. Per una banda, orgull de veure la criatura tant preciosa que hem dut el món. Per altra, tranquil·litat de saber que dorms calentet. I sobretot, una estima immensa, que solem demostrar amb una besada suau a la galta i un 'bona nit' pronunciat a cau d'orella.
Qui no ho ha fet, no pot imaginar la pau que es respira en aquells segons. No sé com, però s'aconsegueix la sensació balsàmica que en aquell moment res del que passi al voltant és més important que tapar-te, que no hi ha crits, problemes ni preocupacions que puguin rompre aquesta bombolla de serenor que es crea.
Un altre dels moments de pau es produeix els migdies, quan la teva germana i jo et venim a recollir de l'escoleta. Pot semblar contradictori xerrar de pau en un moment en que hi ha vint fillets com tu, jugant, saltant i cantant, però no ho és, perquè l'oasi, la bimbolla, es forma quan la teva cara deixa clar que ens has vist.
Quan els teus ulls blaus ens detecten, la boca pren forma de somriure i véns disparat cap a noltros i tu i jo ens fonem en una gran abraçada. En aquell moment, el món es podria aturar, que jo seria feliç vivint la resta dels meus dies així. Tenc molt clar que ens estimes, i molt, però en aquells pocs segons abans que saludis a ta germana, és com si abraçats forméssim una capa protectora màgica que espanta tota la negativitat que sobrevola aquest món. De nou, un altre oasi efímer, però que per a mi podria ser etern.