Sonia Fernández-Vidal, doctora en física quàntica, acaba de publicar el seu tercer llibre. Si els dos primers (La porta dels tres panys i Quantic love) eren novel·les juvenils, el nou treball, Esmorzar amb partícules, coescrit amb el periodista Francesc Miralles, és un híbrid entre l'assaig divulgatiu i la narrativa d'entreteniment. Tots tres persegueixen un mateix objectiu: fer accessibles els conceptes bàsics de la física quàntica al gran públic, ja que l'autora creu que aquest coneixement ens durà a revisar la nostra imatge del món, i a interpretar allò que l'univers i la matèria «ens proven de dir».
L'autora parla del caràcter sorprenent de moltes observacions i fenòmens descrits per la física quàntica. Un d'aquests fenòmens és l'anomenada «superposició»: en el món quàntic les partícules tenen simultàniament totes les seves possibilitats... fins que són observades. És l'observació la que defineix una de les opcions, la que neutralitza la superposició d'estats i concreta una sola possibilitat. A una entrevista radiofònica, Sonia Fernández-Vidal parlava d'una aplicació pràctica d'aquest principi: la informació de les targetes de crèdit està encriptada, però amb un ordinador, a base d'hores i càlculs, podem obrir el meló i accedir a les dades de la targeta. Ara bé, si es fa una encriptació quàntica, el simple fet d'observar l'encriptació la destruiria, i la targeta quedaria inservible. Sembla màgia, però és tecnologia.
En fi, no els voldria marejar. Es deuen demanar a on redimonis vull anar a parar amb aquest embolic. Som-hi: mentre llegia aquest llibre em vaig assabentar del tristament famós vídeo de contingut sexual d'uns menors de Maó. La persona que em va donar la notícia em deia que el vídeo corria per les xarxes i que molts estudiants de secundària se'l passaven de mòbil a mòbil. Molts tutors i professors d'ètica i filosofia ho han tractat amb els seus alumnes. A les meves classes també n'hem parlat. I bé: pocs reconeixen que han reenviat el vídeo, però molta gent l'ha vist. Vaja. Sembla que l'afirmació "a mi me'l van mostrar", o "el vaig rebre, però després de mirar-me'l el vaig esborrar", ja ens eximeix de cap responsabilitat. El reenviament del vídeo es considera una cosa mal feta, però mirar-lo sense divulgar-lo és considerat innocu. Si no el reenvies i no ho expliques a ningú, si només el mires per satisfer la teva curiositat, no fas cap mal a ningú.
Segur?
Agafem el principi de superposició quàntica, convertim-lo en una metàfora ètica, i segurament veurem les coses d'una altra manera. Quan ens hem deixat arrossegar per la curiositat malsana, quan ens ha pogut més la xafarderia que el respecte per uns companys i hem accedit a mirar-nos el vídeo, alguna cosa ha canviat.
Què hauria passat si el primer que va rebre el vídeo al seu mòbil no l'hagués divulgat? Què hauria succeït si tots els qui el van rebre al mòbil, sabent de què es tractava, en lloc de prémer el botó 'Play' haguessin pitjat 'Suprimir'? Però no ha anat així. Hem trencat l'estat de superposició, on tot era possible. Tal vegada sí que només de veure el vídeo hem romput alguna cosa: la nostra mirada ha quedat entelada, i hem contribuït activament a destruir el dret a la intimitat i a la privacitat de les persones afectades.
Buda deia que som allò que pensam, recorda Sonia Fernández-Vidal, perquè la nostra manera de veure el món acaba donant forma a la nostra realitat. I tanmateix, aquest no és el final de la història. Ens haurem equivocat, però si errar és humà, rectificar és de savis. «I perdonar és diví», afegeix el poeta Alexander Pope.