La monja benedictina i metgessa Teresa Forcades i l'economista i president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres, han promogut el "Manifest per a la convocatòria d'un procés constituent a Catalunya", amb l'objectiu de preparar, diuen, un "canvi de model polític, econòmic i social". Conviden tots els ciutadans de Catalunya, visquin on visquin, a signar-lo per fer pinya a favor d'aquesta nova iniciativa que vol esdevenir un moviment social cap a una candidatura unitària i popular a les pròximes eleccions al parlament.
També poden signar el manifest "com a simpatitzants" els qui no siguin ciutadans catalans. El projecte s'anomena "Procés Constituent", i segons els dos promotors podria ben bé ser el nom de la futura candidatura.
El programa
El programa que proposen en el manifest que han signat no és confós ni promou mitges tintes. És clar i llampant. Demanen "un projecte de canvi social i de ruptura amb l'actual ordre [que] haurà de defensar un seguit de mesures bàsiques i d'urgència". Definir-les és, diuen, una feina col·lectiva a realitzar per part de totes les organitzacions i persones que participin en aquest procés. Una primera llista provisional, orientativa i no exhaustiva de punts a considerar és la següent:
–Expropiació de la banca privada, defensa d'una banca pública i ètica, fre a l'especulació financera, fiscalitat justa, auditoria del deute i impagament del deute il·legítim.
–Salaris i pensions dignes, no als acomiadaments, reducció de la jornada laboral i repartiment de tots els treballs, inclòs el treball domèstic i de cura no-remunerat.
–Democràcia participativa, reforma electoral, control dels càrrecs electes, eliminació dels privilegis dels polítics i lluita decidida contra la corrupció.
–Habitatge digne per a tothom, moratòria dels desnonaments i dació en pagament retroactiva.
–No a les privatitzacions, reversió de totes les retallades i potenciació del sector públic sota control social.
–Dret al propi cos i no a la violència de gènere.
–Reconversió ecològica de l'economia, expropiació i socialització de les empreses energètiques i sobirania alimentaria.
–Drets de ciutadania per a tothom, no a la xenofòbia i derogació de la legislació d'estrangeria.
–Mitjans de comunicació públics sota control democràtic, programari i xarxa lliure i desmercantilització de la cultura.
–Solidaritat internacional, no a la guerra, i per una Catalunya sense exèrcit i fora de l'OTAN.
Arcadi Oliveres i la monja Teresa Forcades han dit que ells no seran candidats i, per tant, el programa és simplement un pols perquè algú el faci seu i intenti dur-lo a terme per mitjà de la política, des de la consciència que, cada dia que passa, la crisi econòmica, la del propi sistema polític i la corrupció fan que els marge dels grans partits s'estigui estrenyent i –si és que hem de fer cas a les enquestes del CIS- la representativitat d'aquests és cada cop més escassa. Per tant, sembla que s'obre pas un canvi de règim que sigui capaç de transformar la societat i el sistema polític que la representa. I el manifest d'Arcadi Oliveras i de la monja Teresa Forcades va en aquest sentit.
És possible una articulació política ordenada de la proposta?
Cal que ens preguntem d'entrada què en sortirà de la proposta, i és difícil de dir, encara que no hi ha dubte que l'enfrontament amb el "sistema" comença a ser molt evident, com va ressaltar l'exambaixador Dicenta a la Fundació Rubió fa una setmana. En efecte, l'enfrontament començà amb aquella ocupació de la Puerta del Sol (i de la Plaça de Catalunya a Barcelona) que féu del "Moviment dels Indignats" un paradigma d'una nova manera de fer les coses. I es va agreujar amb l'intent d'assalt al Parlament de Catalunya. I el veiem avui amb els més que discutibles escarnis (cast. escraches) dirigits contra els diputats del PP per la PAH, dirigida per Ada Colau.
Tenen futur aquests moviments que qüestionen netament la política que han dut fins avui els grans partits, PP i PSOE?I cito expressament el PSOE perquè aquest partit s'equivocaria si pensés que això no va amb ell, per molt que ara –desnortat com està, sovint intenta afegir-se a l'onada de protestes tot posant-se irracionalmental front de la manifestació. Però aquests moviments d'indignació i de protesta, si bé recullen el gran malestar social que s'ha creat, encara no han estat capaços d'articular un model alternatiu i viable per construir el país en tots els diversos aspectes de la vida econòmica, política i social.
No cal dir que la proposta programàtica d'Arcadi Oliveras i de la monja Teresa Forcades ho vol ser, encara que no és fàcil d'articular sense que un daltabaix es produeixi. De fet, ràpidament, partits de l'esquerra com ICV i ERC, que, els agradi o no, ho reconeguin o no, fins ara s'han mogut integrats dins el sistema (no oblideu que ICV i ERC han estat partits de govern a Catalunya!), s'han inquietat per por que es remeni la seva bossa de votants i els han ofert acollida. I és que no és fàcil dur a terme un projecte com el que proposen, que es deslliga netament d'una política europea (en la qual estem inserits) que es fonamenta en la defensa del capitalisme de mercat.
És clar que, també a Europa es donen aquests moviments. Però –i que ningú malintencionat digui que els comparo amb el projecte d'Oliveres i Forcades– també és cert que el populisme (del color que sigui, perquè el populisme mostra sovint colors antagònics) agafa força i guanya espais a Europa. És el cas emblemàtic dels "grillini" a Itàlia (són de dreta?, són d'esquerra?), per no referir-me als –aquest cop clarament dretans– partidaris d'"Alba Dorada", que, per cert, són els que, a Grècia, han popularitzat els escarnis contra els seus adversaris.
Caldrà veure, per tant, quines fórmules acabarà adoptant el canvi en països, com Espanya, on hi ha hagut fins ara una contenció electoral d'aquests moviments. Les enquestes del CIS presagien, és cert, un espai electoral ampli allunyat dels dos grans partits –PP i PSOE–, espai que sembla que tenen grans expectatives de cobrir IU (ICV a Catalunya) i UPyD. Tanmateix, és possible que l'auge d'aquests partits sigui conjuntural si finalment emergeixen altres moviments més propers a les protestes del carrer o a personalitats atractives i amb ganxo mediàtic, com deia molt bé el director de "La Vanguardia", Josep Antich. Aquest també es demanava qui pot aplegar a Espanya els seguidors d'aquests moviments. Els aplegarà el que sorgeixi d'una combinació de Baltasar Garzón i Ada Colau? És possible aquesta combinació? Acceptaria la societat espanyola un moviment com l'italià de Beppe Grillo?
Són preguntes adients però de resposta difícil. De tota manera, no crec –ni de prop– que la idea d'Arcadi Oliveres i de la monja Teresa Forcades s'assembli a la del còmic que ha fet escac a la República italiana, la salvació de la qual depèn avui de la saviesa d'un antic comunista, gairebé nonagenari, a causa del populisme corrupte de Berlusconi, de la desfeta de l'esquerra de Bersani i del magma inqualificable de Grillo, els quals, entre tots, han acabat per fer ingovernable el país.
Per això mateix ICV, ERC o la CUP s'han afanyat a dir que ells són una altra cosa i han convidat l'economista Oliveres i la monja i metgessa Forcades a engreixar les seves files amb la seva proposta de revolució pacífica contra el sistema, confiats i convençuts que els correspon a ells endreçar el país.