Ara no me'n record si era en Mascaró Passarius que explicava la sorpresa d'uns estudiosos quan van descobrir, a la primeria del segle XX, que a la costa de Turquia encara quedaven petites comunitats que rallaven català menorquí. És la mateixa sorpresa que van experimentar uns altres experts en escoltar, a Sant Agustí, prop de Miami, que per Pasqua cantaven el "Deixem lo dol", una de les més alegres cançons de caramelles de tradició catalana.
En el cas de Turquia la presència del català, avui ja desaparegut, era una relíquia de l'Any de sa Desgràcia, quan els turcs van assaltar Ciutadella i van deportar molts dels habitants al seu país, d'on la majoria ja no van tornar mai.
La història dels menorquins a Sant Agustí és prou coneguda. Assetjats per la misèria, un bon nombre de compatriotes van emprendre l'aventura atlàntica, i en aquella ciutat nord-americana encara avui hi ha evidències del seu passat menorquí.
Més enllà d'aquests casos extrems, en què la comunitat era tan minoritària que per força s'havia de dissoldre dins de col·lectius més amplis, la història recent dels diversos pobles catalanoparlants dóna per escriure un autèntic manual de supervivència.
Al sud de França, capital Perpinyà, on durant molts d'anys al pati de les escoles hi havia un rètol on els infants podien llegir, en francès, que per ser ben educats, havien de rallar sempre la llengua francesa. I on tots els mestres eren, per si un cas, de ben enfora.
A València, on la noblesa i el funcionariat competien per denigrar la llengua pròpia i relegar-la a la categoria de parlar rural i inculte, mentre moltes famílies que bufaven la cullera freda els imitaven rallant als seus fills en castellà. Una cosa semblant va succeir a Mallorca i, en part, a Menorca, on encara es manté aquesta pràctica provinciana en algunes famílies sobretot de Maó (Mahón).
A Catalunya les coses van anar diferent, perquè la burgesia sorgida de la industrialització del país mai no va voler renunciar als seus orígens. Al contrari dels altres territoris catalanoparlants, que es rendien davant el poder central de París o Madrid, segons el cas, a Catalunya Barcelona resplendia prou com per reivindicar la pròpia entitat.
Tot açò fa uns tres-cents anys que dura. I durant aquests temps, tret de les darreres dècades de postdictadura, la comunitat catalanoparlant no ha tingut ni escola, ni poder ni lleis que defensin la seva existència. Cada poble, cada comarca, cada regió han mantingut el parlar per simple transmissió de pares a fills, al marge de cap referència comuna. Ni la dels mestres, ni la dels funcionaris, ni la de la guàrdia civil, ni la dels militars, que sempre rallaven un altre idioma.
Quan van començar el cinema, la ràdio i més tard la televisió, per raons polítiques el català tampoc no hi va poder accedir, tret d'alguns moments revolucionaris. I quan finalment ho ha pogut fer, ha estat d'una manera precària, minoritària i amb la imposició política del circuit tancat, perquè no arribi el parlar d'un territori a un altre, fent una curiosa interpretació de la llibertat i de la democràcia.
Idò bé, tot i aquestes circumstàncies, els catalanoparlants d'aquí i d'allà són encara una comunitat amb milions de parlants, més que la majoria de llengües oficials a la Unió Europea. I una cosa encara més important: mira si deu ser unitària aquesta parla que, després de 300 anys d'estar sotmesa a l'aïllament local i a poders polítics adversos, encara mos entenem prou bé entre tots noltros! Tant si rallam un dialecte com un altre, en barceloní, en menorquí o en lapaoés (ja saben que LAPAO és el nom triat pel PP per designar el català que es parla a l'àrea oriental de l'Aragó des de fa vuit segles).
Avui, gràcies a internet, els catalanoparlants d'aquí i d'allar poden alenar una mica millor. I disposar de l'aire que escatimen aquests governs tan pendents del seu llombrígol, tan incultes que només valoren allò que emana de les ruïnes del seu passat colonial. Les noves tecnologies, sí que han incorporat el català (ho comprovareu amb bonibé qualsevol programa convencional) i naturalment empren la varietat estàndard de l'idioma, com ho fan amb qualsevol altra llengua.
Per açò Internet i les noves tecnologies en general no transpiren aquest superior criteri del senyor Bauzá, que cada dia demostra una més ferma decisió de contribuir a fer petit i pobre el nostro idioma separant i aïllant els seus diversos parlars. Donant-li aquest tracte localista que mai no s'atreviria a defensar per al castellà ni per a l'anglès. I és que ja deu saber que si ho intentàs li dirien, amb contundent expressió cervantina, que és un "patán".