I si tinguessin raó? I si, en tost d'un insult, un despectiu malnom, fos una definició freda i objectiva d'una realitat en la qual no havíem reparat? Açò hem pensat mentre sopàvem al pati del cirerer amb els convidats arribats de Polònia i amb d'altres amics catalans. Tots som polonesos. Tots els entaulats, encara que hàgim nascut a Cracòvia, Barcelona, Sant Pol de Mar, Ferreries o Michalowice; tenim en comú la noble nacionalitat polonesa.
Comença com una broma dels convidats de l'est. La seva nacionalitat, tan respectable com qualsevol altra, és emprada pels espanyols com un insult vexador. Com a polonesos poden reaccionar de dues maneres. Es poden indignar davant aquesta ignomínia europea. O en poden fer broma i prendre-s'ho amb ironia i sarcasme. Coincideixen amb els catalans que han aconseguit girar les banyes del toro i han convertit Polònia i l'antiga capital situada a la riba del riu Vístula en enginyosos i superficials programes televisius d'humor. Però mentre mengem bombons farcits amb vodka o assaborim els petits dolços ptasie mleczko, que ens tradueixen com a llet d'ocellet, i coneixem més coses dels nostres respectius països arribem a la mateixa conclusió: tots som polonesos o, per dir-ho d'una manera despectiva i castellana, tots som "polacos". A pesar que fa poc que viu a Barcelona, Adam ralla un català cautelós que ha après fent feina de becari a l'Oficina de Relaciona Internacionals Erasmus. Malgorzata parla en castellà i entén el català. Ha passat temporades a Sevilla i el seu castellà té un deliciós accent andalús. És pintora i professora a la universitat de Cracòvia. Tots dos també saben xerrar rus. Adam és més jove que Malgorzata i el seu nivell és més diluït. Adam es va educar en el trànsit entre el comunisme i el capitalisme. Hi ha un paral·lelisme amb els de la taula que vam néixer en plena època de Franco i que ens vam acabar d'educar en la nostra peculiar monarquia democràtica. Malgorzata conta humiliacions lingüístiques per part d'autoritats comunistes i de professors de rus que els de la taula entenem sense gaires explicacions afegides. No reneguen de la llengua eslava. Gràcies a aquesta llengua imposada han pogut llegir els esplèndids clàssics russos així com van ser escrits i també la versió traduïda de "Barba-rossa". Malgorzata o Margarita, que és així com vol que l'anomenem, ens convida a Polònia. Sempre hem estat molt poc receptius amb les invitacions de les universitats estrangeres. Així com estan les coses a Espanya, però, amb l'odi lingüístic que escampen els governants del partit popular com si fossin innocus grans de mostassa, em sembla que aquesta és l'única via que ens han deixat als qui ens dediquem a escriure, crear o pensar en polonès. És una situació que podem positivar, però em fan una llàstima lànguida els menorquins que odien el català. Els seus els consideren uns pàl·lids traïdors. D'aquells a qui volen afalagar amb la pròpia humiliació només reben la fiblada espanyola del malnom. "Malnom" és el nom que es posa a qualcú, prenent-lo de qualcun defecte, vici, qualitat, etc. Castellà "mote", "apodo". És igual que siguis un general, un jugador de bàsquet de nivell internacional, un columnista de prosa balbucejant o un ciutadà normal. Els espanyols sempre ens atorgaran als menorquins la nacionalitat polonesa.