Quan vaig iniciar els meus estudis de Dret civil fa quaranta-tres anys a la Universitat de Barcelona, l'únic matrimoni existent de facto a Espanya era el canònic, presidit, lògicament, per la doctrina de l'Església. Supletòriament, hi havia també un matrimoni civil regulat en el codi de 1889 per a aquelles persones que haguessin abdicat formalment de la fe.
Avui les coses han variat radicalment. No sols perquè des de la reforma de 7 de juliol de 1981 qualsevol home o dona pot contreure el matrimoni civilment sempre que tingui la capacitat suficient (edat, parentiu, etc.), sinó que, d'acord amb la reforma provocada per la Llei de 2 de juliol de 2005, fins poden contreure matrimoni civil persones del mateix sexe.
Quan, durant el franquisme, els joves demòcrates miràvem embalbats el Parlament britànic, se'ns deia que aquest podia fer-ho tot menys transformar un home en dona. Avui, fins això s'ha superat tècnicament i, tornant al matrimoni, encara que amb més dificultats de les previstes, també el Parlament britànic ha acabat aprovant la llei del matrimoni homosexual, ja que el passat dimarts, 4 de juny, la Cambra dels Lords va donar un recolzament clar i definitiu a la llei del matrimoni gai a Anglaterra i Gal·les d'acord amb la proposta del primer ministre David Cameron. Diguem alhora que, des del 17 de maig d'aquest any 2013, també és legal a França per iniciativa del partit socialista del president Hollande.
Si les referències no em fallen, a tots els països de la Unió Europea es reconeix el matrimoni civil heterosexual, i un grup d'aquests accepten també el matrimoni entre persones del mateix sexe. És el cas dels Països Baixos, Bèlgica, Suècia, Portugal, Espanya, França i el Regne Unit, alhora que d'altres onze Estats reconeixien aquest tipus d'unions amb diferents graus de drets. Des d'una llei amb drets enumerats com la d'Àustria, fins a la quasi plena equiparació al matrimoni que és el cas de Dinamarca.
Els països, per tant, d'arrel cristiana han estat els més avançats a reconèixer, no ja el matrimoni civil –que també-, sinó el matrimoni homosexual, la qual cosa no deixa de ser curiosa si ens atenem al posicionament de les diverses esglésies cristianes, radicalment contrari a aquest tipus de matrimoni. Però la realitat és que en els Estats d'arrel cristiana és on el principi de llibertat ha obtingut un desplegament més gran, el qual ha dut com a conseqüència no sols la defensa a ultrança de la llibertat religiosa dins les seves constitucions (d'aquí el reconeixement del matrimoni civil), sinó també el respecte als drets humans de l'individu, que és el que ha dut com a conseqüència el reconeixement, no sense debat i posicions contràries, del matrimoni gai.
Les traves al dret de contreure matrimoni
Si observem la vasta amplitud del món, aviat podem observar que el dret de contreure matrimoni, que nosaltres hem concebut tan àmpliament, no es dóna a molts Estats del planeta. De fet, fa poc s'han publicat les dades d'un estudi elaborat per Worldwide Freedom of Marriage Project (Projecte mundial per la llibertat de matrimoni) el qual, després d'analitzar la realitat de 194 països, indica que el dret a casar-se lliurement i civilment (no estic parlant, doncs, del matrimoni homosexual) o bé de viure sota un estatus similar, només es dóna a 93 països. A 56, el dret a contreure el matrimoni té limitacions; i a 45, es posen grans obstacles per a contreure'l de manera lliure.
Si entrem a veure quins són els països on el matrimoni està regit per una interpretació estrictament conservadora de la religió dominant i on no hi ha cap alternativa al matrimoni religiós (més o menys el règim matrimonial que establia el Codi civil durant la dictadura franquista) trobarem fonamentalment països regits per la Llei islàmica (sharia). Però és probable que la sorpresa del lector esclati quan li digui que un dels països on no és possible altre matrimoni que el religiós és l'Estat d'Israel, l'única democràcia de l'Orient proper.
El cas d'Israel
A Israel, la legislació no autoritza cap altre matrimoni que el religiós i no admet les unions civils. El Gran Rabinat, d'obediència estrictament ortodoxa, té el monopoli dels matrimonis i reconeix tan sols el dret de casar-se en el territori israelià als jueus reconeguts per la llei ortodoxa. Tenim, doncs, que 300.000 ciutadans (el 4% de la població d'Israel) que s'han declarat "sense religió" no poden contreure cap unió matrimonial en aquell país. En aquests casos sol tractar-se de descendents de parelles que tenen un pare o un avi jueu i una mare o una àvia no jueva.
Hi ha també matrimonis que es regeixen per la llei ortodoxa però que, en determinades circumstàncies, perden el dret de casar-se. Són els joves concebuts fora del matrimoni, que les autoritats rabíniques consideren com a il·legítims, als quals també se'ls nega el dret a casar-se. Així mateix, les dones divorciades no tenen el dret de prendre per marit un home que dugui un dels llinatges de la línia Cohen (ja que les famílies que el duen són reputades com a descendents directes dels antics sacerdots israelites). Com veiem, doncs, la democràcia israeliana presenta fortes limitacions pel que fa al matrimoni que, segurament, ens poden xocar.
El cas de l'Iran
Dels països islàmics, l'Iran és, probablement, un dels més retrògrads pel que fa als drets de les dones, i si bé la legislació del país no autoritza el matrimoni d'aquestes fins que compleixen 13 anys i dels homes fins als 15 (a Espanya, els contraents –home o dona- han de ser majors d'edat o estar emancipats), sabem per un recent estudi publicat a Elaph (Londres) que 850.000 menors de l'Iran estan legalment casades i tenen, tan sols, 9 i 10 anys, ja que aquests casos s'accepten si els pares i la justícia (?) ho aproven.
Si acudim a xifres oficials, veurem que aproximadament un milió de fillets s'han casat a l'Iran, i com és fàcil d'endevinar, el 85% d'aquests són filletes que, majoritàriament, s'han casat amb homes majors.
L'estudi que he pogut consultar atreu també l'atenció en el fet que personalitats destacades alerten contra els riscos socials i sanitaris d'aquest fenomen, ja que aquests casos es donen bàsicament al si de famílies pobres i poc educades que veuen en el casament de la filla el mitjà de sortir de la pobresa, sense tenir en compte que aquests tipus de casaments comporten grans riscs psicològics i físics en aquestes filletes, que són obligades (no es pot dir d'altra manera) a casar-se en una edat encara tan primerenca.
Curiosament, els responsables de la República islàmica no sembla que s'inquietin gaire per aquest fenomen que nosaltres considerem preocupant. Segons l'agència de premsa World Net Daily, el portaveu del règim iranià ha negat la magnitud del fenomen i s'ha acontentat a dir que aquests matrimonis són legals i que, prohibir-los, seria contrari a la llei religiosa.