Fer un siulet amb un pinyol d'aubercoc és cosa que demana més paciència que traça." Així comença el relat "Pinyols d'aubercoc" d'Emili Manzano (Ciutat de Mallorca, 1964) que també dóna nom al llibre publicat per L'avenç a Barcelona l'octubre de l'any 2007.
Més paciència que traça. Més constància que habilitat manual. Veig la imatge que ha quedat gravada amb oli de llentrisca a la superfície de l'aigua. Davant la rectoria de la parròquia de Ferreries, aprofitant l'ombra del capvespre i una vermella llosa de cot. "Tria un bon pinyol (...) Ja pots donar-li mac, reque-rec, reque-rec, amb l'empenta justa per desfer la fibra vegetal de l'estoig, amb l'eima necessària per no encetar-te un dit o fer-te una mostela. A força de fregar-lo contra la pedra li obriràs un trau lleument oblic que transformarà en siulo la bufada dels teus pulmons. I el bessó, un pic pansit, ballarà com un pedrolí entre les parets llenyoses de la clovella. Però ara no frisis, ves tira-tira, frega el pinyol amb perseverança mecànica però sense ànsia ni presses, reque-rec, reque-rec, i així, sense témer-te'n, pentura, arribis a aquell estat de trànsit hipnòtic on te confons amb tot el que t'envolta: el sol que cau ferest, el fregar dels èlitres de les xigales, el ronc regular del padrí que arriba a través de les persianes...". Encara que ralli del passat, no hi ha nostàlgia en l'escriptura d'Emili. Un gest elemental, primitiu, universal li serveix per explicar la naturalesa dels seus escrits que són "... cosins germans d'aquests siulets. Són fets del mateix material, primigeni i humil, i els he anat confegint tira-tira, amb més perseverança que traça, a les hores més crues de l'estiu (...). Reque-rec, reque-rec, fa el plomí d'acer en lliscar sobre les fulles de la plagueta. Amb més obstinació que traça, a hores lentes, a hores perdudes, en una llengua que me fa reviure el meu mite i la presència estimada dels morts." Vivim milions d'experiències. La majoria van a parar al pou fosc de l'oblit. D'altres, sense que sapiguem per quin motiu, queden enregistrades per sempre al disc dur de la nostra memòria. El lleó de la curiositat traça cercles al voltant d'aquests records per entendre la motivació que n'ha provocat la persistència. No ho endevinarà mai. El lleó recularà i mirarà l'horitzó calent de la sabana. Reviure aquestes experiències que han creat en la ment imatges que només desapareixeran amb la nostra pròpia mort em semblen exercicis d'escriptura expressius, il·lustratius i enriquidors. I difícils. La nostàlgia n'ha de quedar exclosa. És la primera condició. No volem tornar a ser aquell al·lot que fregava un pinyol d'aubercoc contra una pedra de cot ensalivada. Aquell al·lot va morir i va néixer una altra persona que va continuar fent camí. Representa més un diàleg directe amb la pròpia memòria. Per què tu i no aquella altra imatge ha quedat fixada? El so del xiulet fabricat amb el pinyol d'aubercoc no ens ho dirà. Fins i tot, podrem percebre en el seu so primitiu una burla festiva i llunyana. És així i només pots somriure sense enyorar. L'aubercoc és el fruit de l'arbre Armeniaca vulgaris. La forma normativa és albercoc. Dins la mateixa espècie botànica hi ha moltes varietats de forma, grandària i color. A Menorca, l'expressió "No siguis aubercoc", significa no siguis irreflexiu, bajà, poc-seny; castellà "mastuerzo". A més d'albercoc i aubercoc, la paraula té moltes variacions formals: abercoc, abricoc, albercroc, bricoc, ubercoc... L'etimologia s'ha de cercar en la llengua àrab: al-barquq.