Hi ha tres camins per anar a la platja del Pilar. Un de blau, un de vermell i un de gris. No he transitat mai el del color del cel, però conec els altres dos com si formin part de les meves mans; dos dits. Requereix un esforç suplementari davallar-hi pels dos camins. Plores dues vegades, ens han dit. Quan hi arribes i hi fas una calada. Quan te'n vas i vas comptant els escalons de les escales empinades. Plores llàgrimes de suor. No de tristor.
Una mina de coure abandonada mira cap a la mar a la zona veïna del codolar. Sembla com si el vent del nord i les fortes pluges hagin esmicolat l'aram i hagin empolsegat l'entorn de sang. L'or de l'arena i els blaus espectaculars del cel i la mar suavitzen un espai corprenedor i a la vegada perillós. Els corrents de ressaca dibuixen regalims de tinta transparent davall la superfície aquàtica. Les onades provinents de l'horitzó activen remolins interiors com brins de saliva d'un drac monstruós. Jo no. Conec gent que hi ha vist morir gent ofegada. Les cavernes dels penyals que guaiten a la platja serven la memòria de les famílies i dels nòmades pelegrins amb motxilla carregada que hi van passar llargues temporades; ara prohibides. L'aigua dolça de la font del Pilar emergeix de les roques. El líquid fresc alimenta els joncs i calma la set dels petits mamífers i dels ocells. La figureta religiosa rodejada de verdet protegeix la nostra ànima. Les penyes i l'argila del camí et van tintant amb pintures de guerra.
El primari impuls és treure't la roba i submergir-te en l'aigua blava sota la severa i ciclòpia mirada de Sa Bombarda i la companyia sonora del macar adormit que has desvetllat amb la teva presència humana. La percepció d'amenaça és portada pel vent del nord. Sobreviuràs a les arenes grasses, a les aigües de corrents diabòlics i als banys d'argila que hauran purificat la teva pell. La impressió que t'enduràs, després de dutxar-te, a la civilitzada habitació de l'hotel, a la sala d'estar de ca teva o a la terrassa del bar; serà d'una plena i cansosa sensació de plaers saturats. Llavors podràs activar les sensacions viscudes a la mar escoltant una cançó memorable dels Ja t'ho diré: "Peuades damunt s'arena. / Si véns, em trobaràs / ballant de puntes / damunt aquesta roca / i tu per jo et tornaràs loca. / Viatjarem amb un cavall alat, / aquest vespre silenciós / cap a racons inexplicables, / deserts, / salvatges. / Esperarem sa nit / vaig anar a trobar camins de foc. / Me'n tornaria a anar / més enfora que mai. / No tinc por de somiar / que em perdré pes camí / o que no tornaré mai més. / Jo no sé de quina banda bufarà. / Sa sínia perd aigua / i sempre amb es peus banyats. / Tenim pedres entre ses ungles, / ben pops i despullats, / com dues gotes d'aigua / a ses cales del Pilar." A més d'aquesta bella i salvatge platja vermellosa del nord, Pilar designa la peça arquitectònica semblant a la columna, però que no té capitell ni sòcol. Cilindre de pedra, a manera de columna, on es posaven els caps dels ajusticiats o s'exposaven els reus a la vergonya. El sant Pilar, o simplement el Pilar, seria la petita columna damunt la qual està col·locada una imatge de la Verge Maria venerada a l'església anomenada del Pilar, de Saragossa. La Mare de Déu del Pilar: la dita imatge de la Verge. Pilar: nom propi de dona fundat en l'advocació de la dita imatge. Del llatí "pilare", derivat de pila, columna.