Cantar, ballar, menjar, beure, riure, plorar, recordar, parlar, besar, abraçar, emocionar-se, criticar, observar, sorprendre's, estimar. Són les festes. Per açò quan s'acaben, havent reposat, ens deixen sempre un solatge, més gruixut o més prim, més dolç o més agre, que es va dipositant al colador dels records i que segur emergirà en una futura diada festiva quan faci acte de presència la nostàlgia i les anècdotes viscudes. Qualque andanada dels petits, que ja no són tan petits, qualque feta de l'àvia, que ja no hi és, aquell any que ens vam passar un poc amb la 'pomada', l'any que va ploure, quan vam tenir convidats...
D'aquests darrers anys el que record amb més satisfacció i enguany, que no tenim posada a Maó, serà el que més enyoraré, és el dinar del dia de la festa, el dia de la Mare de Déu de Gràcia.
L'entorn ja era especial i insòlit: un Cós de Gràcia absolutament buit de cotxes i de gent, la porta amb el 'ganxo' posat , qualque persona o grupet que passaven tranquil·lament quasi en silenci, sortia a guaitar a la porta i veia el Cós de dalt a baix sense entrebancs, a l'horitzó el carrer de ses Moreres on la vista ja feia bellumes per la calitja i la calor. Estava tota sola i esperava que anessin arribant els diferents comensals: els fills, germans, nebots i els seus fills. Ara uns, ara uns altres, és igual, la qüestió és que arribin i mengin i descansin. Tothom parla, conta anècdotes del dia abans, del mateix dia, de la 'samba'... Tres generacions (quatre fins fa poc), al voltant de la taula, a la cuina o a la porxada del pati... És un moment màgic.
S'acaba l'estiu.
Quina sort haver viscut aquests moments de felicitat!