La celebració, pocs dies abans de les festes de la Mare de Déu de Gràcia, d'un pregó alternatiu per part de moviments socials i entitats ciutadanes ha generat en l'opinió pública reaccions prou diverses.
L'èxit de convocatòria —la plaça del Carme plena, amb més de mil persones de totes les edats— certifica la sintonia d'un ampli sector de la societat maonesa amb els organitzadors i amb els motius pels quals s'ha realitzat aquest acte, alhora lúdic i reivindicatiu. Però també hi ha hagut gent que ha criticat l'oportunitat de mesclar festa i política o, més matisadament, d'aprofitar les festes per amplificar les causes que promouen aquests col·lectius.
Una vegada més he d'agrair al musicòleg Amadeu Corbera les reflexions que ofereix en el seu llibre «Les festes de Sant Joan de Ciutadella. Sobre l'ombra del poder», perquè ajuda a llegir la realitat i a situar millor els elements del debat. Allò que Corbera explica de la festa gran de Ciutadella és en bona part aplicable a les festes de Maó, i de fet es pot fer extensiu a totes les festes que, com aquestes, combinen dos aspectes: el caràcter institucional —festa major de la ciutat, festa patronal—, i el de festa popular, protagonitzada i modelada pel poble.
La pregunta adequada, al meu entendre, no és si en aquesta ocasió s'ha mesclat festa i política, sinó més aviat: des de quan la política no ha intervingut en les festes? Seguint Corbera, podem dir que la festa és un marc de trobada col·lectiva, la suma dels individus diferents d'una comunitat, ocasió de celebració i construcció de la identitat local a partir de la pluralitat; i al mateix temps, també és un espai de representació, justificació, legitimació i control de l'ordre polític i moral imperant. Sempre, abans com ara, els governants han intentat modular la festa segons la seva mentalitat o ideologia, per assimilar-la a la concepció que tenen no sols de la mateixa festa, sinó de la ciutat i del conjunt de la societat.
Els anys 80, la majoria socialista a l'Ajuntament va propiciar diverses modificacions dels elements festius: la conversió del pregó en un acte de masses i la tria del pregoner, l'accentuació de la laïcitat de la festa civil enfront de la celebració religiosa, inclosa l'oficialització del nom «Festes de Gràcia», la integració dels actes festius de les barriades i associacions dins el programa oficial, etc. Tot açò, no és fer política? De la mateixa manera, la nova majoria del Partit Popular ha introduït canvis en sentit contrari: la impressió d'un caràcter neoconfessional a la festa municipal, amb el retorn de les autoritats al primer banc de Santa Maria durant la missa de caixers —per iniciativa seva, no de la parròquia—, la integració dins el programa oficial de certes activitats populars i associatives i l'exclusió d'altres, la promoció de menjades populars amb la batlessa i els regidors fent de cambrers... Tot açò, d'abans i d'ara, no és política?
Tanmateix, la festa és com l'aigua, que s'escola per tots els forats i foradins. Per molt que des del poder s'intenti modular la festa, sempre hi ha escletxes per on surt i s'expressa el batec viu, plural i camaleònic de la societat real. El poder fa el programa oficial, però la festa neix del poble. I resulta que en totes les festes que mesclen un eix institucional amb la dimensió popular, participativa i espontània, la realitat sempre acaba superant i vessant l'estret contenidor del programa oficial. Si els qui governen accentuen un aspecte, des d'algun racó del poble sortirà l'element més inesperat que en representarà un altre, potser el contrari. Quan el poder pretén configurar la festa en una direcció, les xarxes ciutadanes, formals o informals, aprofiten el marc festiu per canalitzar les seves inquietuds, per mostrar la seva existència, per aportar la seva identitat a la suma col·lectiva.
Les festes populars sempre han estat un espai de ruptura de la normalitat, de l'ordre quotidià, d'allò que Corbera anomena la transgressió pactada. Les gloses picants, les velles cançons populars amb temes de crítica social, i més modernament les camisetes, recullen la rica pluralitat d'una societat que és molt més que la representada pels elements protocol·laris de la festa.
A Maó, d'ençà que tenc memòria, sempre ha estat així, perquè les festes són de tots. I per molts d'anys. Bones festes a tothom!