Com ja he escrit en alguna altra ocasió, actualment el meu temps, la meva vida de jubilat -que rima amb la de privilegiat- transcorre entre Barcelona i Menorca. Sense donar gaires explicacions ni entrar en detalls, a Barcelona trob allò que no tenc a Maó, i a Menorca allò que em manca quan som a la ciutat dels comtes i les mones (Per si algun lector no ho sap, a Barcelona i altres poblacions catalanes les mones són un tipus de pastís que es menja per Pasqua Florida; sense pèls, a diferència dels mamífers que tenen el mateix nom).
Els meus matins barcelonins comencen amb la compra del diari Ara. Pocs minuts després d'haver-lo adquirit en un quiosc, entr a esmorzar en una magnífica pastisseria, can Farga de la Gran Via. Com que aquest local té premsa a disposició dels clients, hi peg una ullada més o menys detinguda a La Vanguardia. Si el seu contingut m'interessa prou, en sortir al carrer me'n compr un exemplar, i de tornada a ca meva el llegesc amb més calma, juntament amb l'Ara.
I durant les contínues estades que al llarg de l'any faig a Maó, no hi ha dia que no dediqui una ben bona estona a la premsa menorquina. Només faltaria.
Els diaris constitueixen una forma de lectura plaent i prou econòmica. Jo en sóc un lector addicte. Hi ha dies que allò que hi surt desperta, i molt, el meu interès, fins al punt de retallar-ne articles i desar-los classificats en arxius de cartró que guard dins d'un armari.
Entre els articles que he seleccionat aquests darreres mesos n'hi ha uns quants dels economistes Alfredo Pastor, Josep Puig i Vicenç Navarro. El segon d'ells té, entre altres virtuts, la de fer-nos veure amb els seus escrits els aspectes més negatius de les economies que han derivat cap al turisme de masses. Menorca n'és un exemple clar, i fins i tot la ciutat de Barcelona sembla haver iniciat també i de manera espectacular aquest inquietant trajecte tan ple de perills. En un altre dels escrits que he retallat recentment, Vicenç Navarro tracta el tema de les nostres futures pensions, i amb conclusions no tan pessimistes com ho acostumen a ser els comentaris sobre aquesta qüestió de tants dels meus veïns, amics o coneguts menorquins. També tenc arxivades algunes de les darreres contres, les tan interessants i amenes entrevistes que trobam quasi diàriament a la darrera pàgina de La Vanguardia.
La premsa escrita, tot i la situació econòmica que travessam, representa un petit luxe al nostre abast. Què ens costa un diari? Ben poca cosa: igual o menys que allò que pagam per un cafè en qualsevol bar. Us don les gràcies, doncs, a vosaltres els qui hi treballau perquè ens permeteu, un dia darrere de l'altre, i per no gaire més d'un euro, passar de manera tan entretinguda i plàcida un bon tros de matí. O de tarda, o de fosquet, és clar.