Quina casualitat que José Ramón Bauzá portés a terme el TIL just després que fracassés en l' intent de "castellanitzar" els centres d'ensenyament amb el programa la "lliure elecció de llengua"!! Està molt clar que no ho és de casual i que aquest nou cop de timó respon (resposta, m'atreveixo a dir, ben personal del mateix president donat que molta dreta regionalista del PP ha manifestat que desconeixia la intenció), al fracàs per manca de demanda de la majoria de pares i mares de les illes a la seva oferta de poder escollir l'escolarització en castellà de les criatures. Ben de ver que en el seu programa electoral figurava la "lliure elecció de la llengua", però a l'hora de la veritat no va ser cert que existissin tantes peticions, com suposava el president que hi haurien, per escolaritzar en percentatges prou alts en castellà i fer trabucar així el model d'ensenyament de Balears. Davant la negativa que va rebre, qualsevol polític només amb una mica de sensatesa, sentit comú, i tenint en consideració la crisi econòmica i social bestial que fa sang dins moltes famílies, seguint la màxima de la prudència, ho hauria deixat córrer. En política, intentar seguir la mateixa cursa en contra de la gent del teu país quan ja has caigut i has rebut una bona sota és arriscat perquè ben segur tornaràs a caure en el mateix forat i amb més dolor. Ja veurem com acaba aquest president, el món dóna moltes voltes, però ja té pinta d'estar ben amortitzat política i electoralment.
Si amb la negativa a que es pugui celebrar una consulta per a la independència de Catalunya estem a les portes d'una enorme crisi d'Estat, és només per la caparrudesa del PP, UPiD, Cs i d'una gran part del PSOE de voler un impossible a aquestes alçades de món: de seguir desitjant per Espanya un Estat-nació del segle XIX, monolingüe i uniforme. El futur de la UE que ja tenim aquí és la dels pobles i regions i no pas el dels estat-nació, fills de monarquies feudals. Ja sense les fronteres en la Unió, no té ni cap ni peus voler mantenir les antigues estructures polítiques, amb les seves injustícies i espolis fiscals.
El PP va donar el passat dia 24 de setembre en el Congrés dels Diputats la darrera mostra d'aquesta caparrudesa de voler per Espanya un Estat del segle XIX, i en la que, a més, va quedar clar, si no n'hi estava prou, que la "lliure elecció de la llengua" només pot tenir una direcció, que és la marcada per l'AVE de la llengua castellana, amb centenars de milions de castellanoparlants de locomotora. Els diputats de CiU van proposar una reforma de la llei orgànica del poder judicial i de l'Estatut del ministeri fiscal per garantir d'una vegada els drets lingüístics dels ciutadans en una comunitat amb dues llengües oficials. Donat que en els jutjats de Catalunya no hi cab lliure elecció de llengua perquè senzillament els funcionaris procedents d'altres comunitats lingüístiques no coneixen la llengua del país i es segueix la mateixa inèrcia castellanoparlant, CiU va proposar de convertir el coneixement del català com un requisit obligatori per poder prestar serveis en l'administració de Justícia a Catalunya. La proposta és de sentit comú perquè senzillament, com passa ara, davant jutges i altres funcionaris que només coneixen el castellà, els catalanoparlants no en disposen gens ni mica de "llibertat lingüística" i només poden acotar cap. Aquesta mateixa situació és la que es dóna també a les notaries i tants d'altres cossos de funcionaris de l'Estat. Només hi ha que preguntar pel nombre d'escriptures que s'atorguen en català. Són ben poques; a Catalunya unes quantes, a les illes em temo que comptades amb el dit d'una mà. És clar que els notaris no es neguen a redactar en català, però hi ha mil maneres per defugir la "disponibilitat lingüística". Les coneixem tots, amb les llargues que ens són familiars: "Uf, si se escritura en catalán, deberá revisarse y deberán transcurrir unos días más de los normales"; "Sí, sí, no hay ningún problema, pero es un poco complicado". En tot el funcionariat de l'Administració perifèrica de l'Estat, Agencia Tributaria, Policia Nacional, Guardia Civil... trobem el mateix panorama. Com que és a tot estirar un "mèrit" i no un "requisit" el coneixement del català, són comptats els funcionaris procedents de la Meseta destinats en els països catalans que el parlen i l'escriuen. I si la cosa mai no ha petat és per l'actitud educada dels catalans i per l' avergonyida, diglòssica i mesella dels illencs.
2 davant la proposta crec ben assenyada i lògica, de CiU, el PP, en boca del diputat José Miguel Castillo, va sortir al pas qualificant-la "d'absurda per radical i desproporcionada" i de "poc seny perquè nega els legítims drets dels que opten pel castellà" (en tenen de drets lingüístics els catalans que viuen a Madrid?). Amb aquests raonaments el conflicte sempre estarà servit perquè són els de la imposició i el "trágala", els d'una comunitat que disposa de la força de l'aparell de l'Estat enfront a un altre que va coixa de sobirania perquè per avatars dinàstics i bèl·lics no té Estat propi. Amb aquest ball de bastons és obvi que qualsevol poble busqui el reconeixement complet buscant la cama per poder caminar amb normalitat.
Una llengua que no es pot desenvolupar en tots els àmbits de la vida, i el de l'exercici del dret i de la justícia n'és un dels més importants, perquè és sistemàticament substituïda i arraconada per una altra, és condemnar-la primer a la minorització i després a la desaparició. El finès, el danès i el lituà, per posar uns exemples, compten amb 5, 6 i 4 milions de parlants, llengües "petites" com el català, però no són cultures jibaritzades perquè tenen un Estat propi, per la qual ningú s'atreveix a dir, com és normal escoltar per aquestes latituds "aprender el catalán es perder el tiempo, no sirve para nada".
Per açò, davant tantes evidències com hi ha que la "llibertat lingüística" és només unidireccional a favor del castellà, no és d'estranyar que molts hagin dit ja n'hi ha ben prou.