Estem en els darrers dies que es pot veure en la fortalesa de La Mola l'exposició «Mediterrani Segle XX». Recomano a tothom que no l'hagi vista que hi vagi a veure-la perquè val molt la pena, perquè les fotografies exposades estan ben escollides, són ben representatives dels avatars del segle passat de la gent de les terres del nostre mar. Els pobles i els esdeveniments retratats esperonen mil interrogants i sobretot a pensar sobre les pèrdues, en els llençols perduts de cada bogada de la història. Som avui més desheretats que legítims hereus dels nostres avis.
Ve aquesta reflexió al cas pel multiculturalisme, lingüístic i religiós, truncat i desaparegut, de moltes ciutats portuàries del Mediterrani, i molt en especial de l'oriental i al corresponent a la mar Egea.
Per la disposició del relleu de la costa, amb les seves planures litorals discontinues i curtes, la major part de les ciutats mediterrànies, amb muntanyes als seus costats i a les seves esquenes, van créixer mirant l'horitzó del mar, desenvolupant el comerç. Precisament va ser el nervi mercantil, el que va permetre que ja a l'època medieval les diferents contrades banyades pel Mare Nostrum, com l'anomenaven els romans, desenvolupessin, d'acord amb les potencialitats del medi de cada lloc, especialitzacions agràries i que cap confiés en viure en una economia tancada, autàrquica. N'és un exemple la nostra roqueta, que va intercanviar durant segles blat, del qual era deficitària, pels productes de la ramaderia dels que era generosa: formatges, llana i bestiar de carn. El japonès Tetsuro Watsuji el segle passat, observant aquest anar i venir de bastiments entre els diferents ports, va concloure que el Mediterrani era, enfront el mar de Japó, que és ric en peix i algues, plena de pescadors que el «llauren», deia, com un camp, una autopista, una via de comunicació. Per açò els mediterranis, mirant més el mar que a la terra, en paraules de Predrag Matvejevic, «pertanyien més a la ciutat que a la nació, [...] les seves ciutats eren alhora el seu Estat i la seva nació». El cas més clar és ben segur el de Venècia, fins Napoleó una ciutat estat. Aquests pobles portuaris tenien vida política pròpia i per aquest motiu el desenvolupament de les monarquies feudals primer i dels Estat-Nació després els va afectar d'una manera rellevant i molts cops d'una manera exterminadora.
Un d'aquests episodis d'eliminació de diferències el va viure Menorca amb el Borbó. La política colonial britànica a la nostra illa, que tenia com a objectiu primordial el benefici comercial, sense importar les diferències de religió i de procedència, va propiciar des del 1713 el multiculturalisme. Hi van arribar a més d'italians (recordem que a la ciutat de Liorna, port franc, hi vivia una important colònia britànica relacionada amb la menorquina), corsos i grecs. Els jueus es van establir a Maó i van obrir una petita sinagoga en el carrer de Nostra Senyora de Gràcia. El nombrós grup de grecs el 1745 obtingué les mateixes llibertats que gaudien els súbdits britànics. La pujant activitat econòmica els permeté construir entre 1749 i 1754 l'església de Sant Nicolau, que encara es conserva amb el nom de l'Església de la Concepció. Aquesta trajectòria cosmopolita es va acabar amb el desembarcament de les tropes del monarca Carles III, el qual, malgrat hagi passat a la història com un rei il·lustrat, tirava del carro d'un aparell monàrquic que havia fet de l'exclusió de la diferència religiosa una raó de ser. En paraules de l'historiador Francesc Hernández Sanz, «una vez dueños de Menorca los españoles, su gobernador decretó la inmediata expulsión de los griegos como también la confiscación de sus bienes [...]. Los motivos en que fundaba su parecer el procurador fiscal patrimonial de que cuantas propiedades pertenecían al cuerpo de los griegos debían ser confiscados y adjudicadas a favor de la Corona de Espña se reducían a dos: a que se trataba de un cuerpo extinguido ya que sus miembros habían abandonado la isla (si bien a la fuerza) y a que pertenecían a una religión intolerable según el rito de la Iglesia Católica» (el subratllat és del mateix historiador).
Ara bé, sens cap gènere de dubtes, va ser a la Mediterrània Oriental i a l'Egeu, amb l'enfonsament de l'Imperi Turc i el naixement dels estats nació de Grècia i Turquia, on la desfeta d'aquestes ciutats portuàries multiculturals es va veure tenyida de sang i va esdevenir una catàstrofe humanitària. Els casos més paradigmàtics els trobem a banda i banda de l'Egea: Salònica, a Grècia, i Esmirna, a Turquia. En la primera, devers 1913, tot just abans de l'ensulsiada, hi convivien quasi 46.000 musulmans, més de 61.000 jueus i 40.000 cristians ortodoxos. Llavors amb les polítiques del primer ministre de Grècia Venizelos, acèrrim partidari d'una nació grega poblada per grecs ortodoxos, la convivència es trencà i es profanaren cementiris i saquejaren comerços. A l'agost de 1917 un gran incendi va arrasar els barris jueus i musulmans, els quals molts d'ells, davant l'hostilitat creixent, emigraren. La població musulmana el 1923 s'havia reduït a 18.000. De l'altra banda de la costa de l'Egea, de la costa turca, refugiats de la guerra que havia destruït Esmirna i on també la formació de l'Estat-Nació de Turquia es convertia en un moviment de neteja i uniformització (recordem el genocidi armeni), va arribar a Grècia un milió de cristians. Com comenta l'historiador David Abulafia, irònicament els salonicensos van veure arribar un contingent d'anatolis grecs que malgrat la seva marca d'identitat fos l'església grega parlaven i tenien costums turcs, no debades hi havien conviscut durant nou-cents anys. L'ocupació nazi, durant la Segona Guerra Mundial, va acabar de reblar el clau de la neteja i uniformització. Més de 48.000 jueus van ser assassinats, d'aquesta manera va desaparèixer l'important comunitat sefardí que s'hi havia establert el 1492, després que fos expulsada de la península Ibèrica pels Reis Catòlics.
Els pobles són anteriors als Estats Nació. Les fotografies de la gent que estan a l'exposició ens ho evoquen.