De cop i volta m'he fet gran, mare. És una sensació que em persegueix des de fa un temps. Ho noto en les petites coses de la vida, allò que abans t'hauria consultat i que ara solvento pel meu compte.
És, bàsicament, el fet de prendre decisions, de triar, sense encomanar-te a altri, acceptant les conseqüències de la teva tria, però també amb una major serenor abans de decantar-te cap a un canto o l'altre.
Suposo que això és fer-se gran… i sovint no m'agrada. El dubte necessari persisteix però es veu maquillat pel pragmatisme i, a voltes, això em fa dubtar encara més (dubte estèril i sense solució, tanmateix…).
Em manques, sobretot, en les petites coses de la vida, des d'emmidonar una cortina fins la justa mesura d'aquella recepta o el xafardeig del dia abans d'anar a dormir.
Antagònicament, la sensació d'una llibertat empresonada pel buit d'una absència. I la recança d'acceptar la nova (encara nova! –estrany també…) condició.
Serà que, sense voler-ho, m'he fet gran, i tu no hi ets per vigilar-me. Serà, també, que et trobo a faltar…