Amb motiu del TIL, escoltem en boca de molts, i per tot arreu, l'argument, ja convertit en un autèntic tòpic, que a major nivell d'estudis acadèmics i coneixements d'anglès més probabilitat té la persona d'accedir a un lloc de treball ben remunerat, a obtenir en la vida l'èxit econòmic. Com un corcó banyarriquer, aquesta fal·lera penetra, escampada des de les plataformes i polítics del PP, però també des de moltes altres persones que, pensant amb la idea que els bons sous i disposar d'una bona doblerada dins la faltriquera és la millor arma que hi pot haver per defensar el mèrit de l'educació i la cultura, l'empren a tort i a dret, sense pensar-hi gens.
Ara tothom vol ser competitiu, oblidant que també els forns crematoris d'Auschwitz són la màxima representació de la competitivitat de l'època contemporània. Estem tan immersos en la ficció liberal que ni distància prenem per veure la realitat tal com és i afrontar les mentides d'una manera crítica. És més forta que mai la noció que l'individu lluita, competeix en la selva que és la societat. I les víctimes d'aquesta cacera que els cremin.
Caldria deixar les coses clares i no mesclar ous amb caragols. L'ensenyament de les humanitats i de les llengües s'ha de defensar com a un valor per si mateix; perquè són meravelles d'un valor no quantificable i perquè són el ciment, com assenyala Marta C. Nussbaum, de la democràcia, però no perquè asseguren nivells de renda, perquè realment no és cert, i a més, quan ho era, amagava una altra realitat que era que el desigual èxit acadèmic dels estudiants venia en bona mesura determinat pel nivell de renda familiar. A més bona família, major possibilitat de fer carrera acadèmica.
Estem en una cruïlla històrica en la que un món es resisteix a desaparèixer i un de nou gemega per parir. És inexacte que l'educació sigui la clau de l'èxit econòmic perquè la distribució del treball i dels beneficis segueix un altre camí. El progrés tecnològic està reduint en realitat la demanda de treballadors qualificats. Als Estats Units, paradigma de la societat avançada, cada vegada és més freqüent, per exemple, l'ús de programes informàtics en els bufets d'advocats per a realitzar investigacions legals.
Amb les noves aplicacions de software, no tant sols és possible trobar les normatives legals en vigor i la jurisprudència sinó també analitzar-les per trobar la millor solució pel plet que es té sobre la taula. D'aquesta manera la feina que realitzaven una munió de documentalistes especialitzats en lleis i advocats és possible ara fer-la amb poc personal i d'una manera barata. L'avançada informàtica també ha començat a substituir als enginyers en tasques com el disseny de processadors.
La fal·lera que la tecnologia moderna només elimina feines de baixa categoria, que els treballadors ben formats són indemnes a aquest procés i que sempre surten guanyant, en els Estats Units ja està ben clar que està fora de lloc i antiquada. El premi Nobel d'economia Paul Krugman s'ha fet ressò prou vegades d'aquesta realitat, constatant que des de 1990 el mercat laboral d'Estats Units es caracteritza no por un augment general de la demanda d'aptituds i coneixements sinó pel seu buidatge. Han augmentat tant el treball ben remunerat com el del poc, però el dels sous del mig, els que mantenen una classe mitja més o menys forta, han quedat ressagats.
Moltes de les feines millors remunerades i que van créixer ràpidament amb l'aparició de la informàtica en els anys vuitanta, han experimentat un creixement molt més lent mentre el treball pitjor pagat s'ha accelerat. Totes les tasques rutinàries, és a dir, feines cognitives i manuals que es poden portar a terme seguint normes explícites que poden portar a terme màquines i ordenadors segueixen el camí d'entrar en carrerons sense sortida.
I pel contrari les que no es poden portar a terme seguint aquesta mecànica, nivell al qual pertanyen molts tipus de treball manuals com cambrers, conserges, cuiners..., es mantenen malgrat el progrés tecnològic... naturalment fins que no en disposem en forma de robots. D'aquí a no res serà possible disposar de vehicles quasi intel·ligents que podran prescindir dels conductors. A tot aquest panorama hi hem d'afegir la globalització: el fet que el capital busca els costos més baixos encara que sigui cercant-los a l'altra punta del món.
Fa poques setmanes l'historiador Josep Fontana va assenyalar que la raó principal que explica l'empobriment de la majoria de la població és deguda a un procés radical de la reducció de la massa salarial produït per la combinació de la precarietat i la inseguretat de l'ocupació, la disminució dels salaris i la considerada baixa qualitat, per manual, dels llocs que es creen.
Amb dades i parers de l'Economic Policy Institute, Fontana va reblar el clau constatant que "del 2000 al 2012 els sous es van mantenir estancats, o van baixar, per als 60% dels treballadors, malgrat que en aquests anys hi va haver guanys de productivitat de prop del 25%" i que tot plegat «és el resultat d'unes decisions polítiques intencionades, incloent la globalització, la desregulació, el debilitament dels sindicats i la rebaixa de les condicions de treball, com la negativa a augmentar el salari mínim».
Estem en ple procés de polarització de les classes socials i de fractura. Hi ha símptomes evidents a les nostres illes mateix. Mentre aquest estiu els hotelers han fet bona temporada, la contractació laboral del sector no s'ha expandit.
En definitiva, és ben cert que necessitem de l'ensenyament però no per exigències del guany i del dobler sinó perquè la democràcia ens ho requereix.
Sense ciutadans crítics amb el poder i la injustícia, que en el tracte amb les persones tinguin simpatia i empatia, i valors morals, que no pensin que els seus semblants són coses ni objectes de consum, ponderats i situats en el punt mig, sense extrems, és impossible una vida social decent com tampoc és possible corregir la conducció d'aquesta locomotora que ens porta a les penyes a tots els nivells, social, econòmic, polític i mediambiental.
El gran mèrit de l'ensenyament són els valors morals que no tenen preu.