Un tuitaire de Ciutadella ens ho va demanar fa uns dies a Manuel Cuyàs —periodista d'El Punt Avui— i a un servidor. L'amic Cuyàs li va respondre que ell no coneix prou la realitat balear, però jo vaig pensar que no tenia excusa per escaquejar-me de l'envit, i els vaig prometre a tots dos una resposta en forma d'article. Som-hi, idò.
Entenc que el nostre interlocutor es refereix al nacionalisme perifèric, a la franja ampla i de límits difusos que englobaria des de l'autonomisme light fins a l'independentisme, passant per tots els matisos del regionalisme. De l'altre nacionalisme sí que n'hi ha: l'espanyolisme, en versió sucursalista i provinciana, a Balears està representat pel PP, que és el partit amb més suport electoral. Poca broma. És cert que dins aquest partit no tothom és un nacionalista fanàtic com Bauzá, però ara mateix aquesta és la línia que comanda, i tothom va més dret que un ciri.
Don per entès, idò, que rallam del nacionalisme perifèric. Permetin-me una anècdota apòcrifa, una història que he sentit contar alguna vegada que, sigui o no succeïda, resulta prou significativa. L'any 1982, en plena desfeta de la UCD, un grup de dirigents d'aquest partit a Mallorca es van trobar per veure com podien salvar els mobles. Un d'ells, al cel sia, va dibuixar una graella amb dos eixos. A l'eix horitzontal hi va escriure "Dreta" i "Esquerra". A l'eix vertical, hi va posar "Espanyol" i "Nacionalista". Ho va mostrar als seus companys, i els va dir: la dreta espanyola ja està ocupada, per AP (Alianza Popular). L'esquerra espanyola, també: PSOE i PCE. L'esquerra nacionalista, aquí és el PSM. Què hi queda? Si volem fer alguna cosa, haurem d'ocupar la casella buida: la dreta nacionalista.
Si açò és cert, UM hauria nascut com un lobby d'interessos, i durant més de dues dècades hauria ocupat un espai ideològic per pur oportunisme. El seu nacionalisme de dreta hauria estat una escenificació, una cortina de fum per fer veure que es dedicaven a la política i amagar la seva autèntica finalitat: els negocis privats, el tràfic d'influències i la satisfacció d'interessos. Açò no vol dir que en aquest partit no hi hagués autèntics nacionalistes de dreta, persones de bona fe. Però la màfia que governava el partit els va acabar devorant o enfonsant.
De les cendres d'Unió Mallorquina, amb la suma d'ex-regionalistes del PP i d'altres formacions menors, n'ha nascut el PI, Proposta per les Illes. A Mallorca tenen un perfil nacionalista conservador. Els seus socis menorquins són una amalgama plural i curiosa, difícil d'identificar. En qualsevol cas, ho tenen tot per fer, i encara és prest per intuir el recorregut d'aquesta experiència. Si fan les coses bé, és probable que els regionalistes que sobreviuen dins un PP cada vegada més nacionalista-espanyol s'hi sentin atrets. Si aquestes persones són honestes i es dediquen a la política per construir el país, si en la seva escala de prioritats allò que pesa són els ideals i els valors, donaran la passa. Si, per contra, es dediquen a la cosa pública bàsicament per ocupar càrrecs, per enriquir-se o per defensar interessos privats o corporatius, òbviament quedaran dins el PP: aquest partit ja cobreix abastament les seves aspiracions.
És possible una dreta nacionalista a Balears? Ja ho veurem. Si aquells que es defineixen com a regionalistes o nacionalistes de dreta a les nostres Illes són més dels que sembla, si són prou per convertir-se en una opció amb possibilitats de treure representació parlamentària, la seva aparició seria una notícia saludable. Perquè si algú espera que el PP es moderi i torni cap al centre, pot esperar assegut.