El xocolat és bo per al cap. Aquesta és una afirmació científica, i aquesta d'ara és una afirmació pràctica: fora bo que en prenguin més les persones que, a causa del càrrec, hagin de millorar les funcions intel·lectuals.
Des de fa uns anys que la ciència afirma que els aliments rics en flavonoides, com ara el xocolat, milloren les funcions cognitives de les persones grans que en grau lleuger tenen disminuïdes aquestes funcions. I hom suposa que el xocolat també millora les meteixes funcions cognitives en persones joves i sanes. Per veure si efectivament el xocolat és bo per al cap, un expert de la Columbia University (New York) va investigar si hi ha relació entre el consum de xocolat i els premis Nobel.
El resultat de la investigació el va publicar, l'octubre passat, una de les revistes mèdiques més prestigioses del món, «The New England Journal of Medicine» (367: p. 1562). L'estudi va deixar palès que els països que consumeixen més xocolat són els països que tenen més premis Nobel per nombre d'habitants.
Per tant, si el nombre de premis Nobel d'un país és un indicador del nivell intel·lectual de la seva població, sembla que el consum de xocolat fa que la gent sigui més espavilada.
Ara, un expert de la Universidad de Granada, amb beca del Ministeri d'Economia, va investigar si el nombre de premis Nobel d'un país té relació amb el producte brut intern (PBI). El resultat el publica, aquest octubre, el «Clinical Nutrition» (32: p. 874).
El PBI és un indicador de la riquesa del país, i el consum de xocolat també ho és, perquè només és alt el consum de xocolat als països on també és alt el PBI. Per tant, relacionar el consum de xocolat o el PBI d'un país amb el nombre de premis Nobel del mateix país equival a relacionar la riquesa del país amb el nivell intel·lectual dels seus habitants.
L'investigador va veure que Suïssa i Suècia són els països que tenen més premis Nobel en relació al PBI (és a dir: a més riquesa, més nivell intel·lectual). Estats Units es queda al mig de la taula i Espanya és a la cua.
No sé si calia tanta investigació per arribar a una conclusió que és prou evident: el nivell intel·lectual d'un país (que es relaciona amb l'educació) manté una relació directa amb la riquesa del país. És a dir, i encara que hi ha excepcions, a més riquesa del país, més nivell intel·lectual dels seus habitants.
La riquesa d'un país procedeix de tothom tenir feina i tothom tenir accés a la salut i a l'educació, perquè només una població sana i forta, educada i formada, i treballadora, fa que el país sigui més ric i, llavos tothom estigui millor.
PER TANT, no es tracta de treure el català de les aules per millorar el nivell educatiu de la població, ni serà obligant un professor a ensenyar a contracor, o contranatura, com aconseguiràn de millorar el nivell educatiu i per tant el nivell intel·lectual de la comunitat, sigui balear o catalana.
Per pròpia i dolorosa experiència sabem que el camí per aconseguir bons estudiants no és el camí de l'educació forçada, sinó el camí de l'estímul. I de la bona alimentació.
En efecte, hem vist que els països amb més riquesa són els països que mengen més xocolat i que tenen un nivell intel·lectual més alt. Per tant, més que llei Wert o normativa TIL, el que es necessita és que tothom tingui feina.
Només amb feina hi ha riquesa. Només amb feina hi ha fiets i fietes ben alimentats i ben estimulats, que prenen llet amb xocolat cada matí i cada tarda, i que seran bons estudiants, i potser d'aquesta manera tornarem a tenir un premi Nobel espanyol.