Sempre he sentit a dir que la professió de periodista és, després de la de pilot de proves, la més perillosa que existeix. I, en aquest sentit, cal destacar el perill al que es troben exposats els corresponsals de guerra qui, per definició, han d'exercir la seva tasca ben aprop de les trinxeres, és a dir, de les línies de foc. La proliferació, en els darrers anys, de grups islamistes que actuen en zones com el nord d'Àfrica o l'Orient mitjà, han incrementat aquest risc per a la vida, la llibertat i la integritat física i mental d'aquests professionals que són enviats a aquests territoris per cobrir-hi l'actualitat, cada vegada més convulsa. Acabem de tenir un exemple ben clar d'aquesta situació amb la mort, l'assassinat, dels reporters Ghislaine Dupont i Claude Veriou, enviats especials de Radio France Internationale (RFI), que es van traslladar a Mali per preparar un reportatge sobre l'aniversari del grup separatista tuareg MNLA i van ser segrestats per quatre homes quan es trobaven a les immediacions del domicili d'un lider del MNLA al qual havien anat a entrevistar. Els segrestadors van introduir els periodistes en un vehicle tot terreny i, uns dies més tard, dissabte 2 de novembre, els reporters van aparèixer morts.
L'assassinat d'aquests dos professionals de la informació es va produir poc després de que, el 29 d'octubre, fossin alliberats a Níger quatre ciutadans de França que havien passat tres anys en mans d'una cèl·lula d'Al Qaida al Magreb Islàmic. Aquesta circumstància ha fet modificar la hipòtesi inicial sobre el motiu del fet criminal en ell mateix, que semblava respondre a una revenja per la presència d'un miler de soldats francesos a Mali en missió antiterrorista i de suport a les autoritats locals per tal que aquestes poguessin recuperar la sobirania total sobre el seu territori. Ara sembla que tot va ser degut a l'actuació dels familiars de quatre sospitosos del segrest dels enviats especials de la RFI. Aquests, els familiars, haurien decidit matar-los en veure que els seus parents, que havien estat identificats i detinguts, no eren amollats com a contrapartida de l'alliberament dels quatre ciutadans gals.
En qualsevol cas, la pèrdua de vides humanes, de treballadors estrangers que es limiten a complir la feina que els ha estat encomanada i en un territori hostil no pot veure's mai justificada per la voluntat de fer callar els qui tenen com a únic objectiu contar la realitat que es viu als països on són temporalment destinats. Recordeu, supòs, aquell vell aforisme de matar el missatger que té els seus orígens a l'antiga Pèrsia i a altres pobles contemporanis seus, els dirigents dels quals solien tenir el costum de posar fi a la vida del portador de males notícies, especialment dels qui anunciaven derrotes militars, el coneixement de les quals per part de la societat en general no convenia a les autoritats. Avui, uns quants segles després, ens trobem en una situació molt semblant a la d'aquells antics perses. Del que es tracta és de fer callar els qui fan públiques coses que no interessen, que no són convenients pel manteniment de l' statu quo establert. I, per aconseguir això, tots els procediments semblen adients, fins i tot la violència assassina.
En els darrers 10 anys i al nostre país hem tingut diferents casos de periodistes segrestats en zones de conflicte a les quals havien estat enviats per dur-hi a terme la seva tasca professional. El més actual és el del català Marc Marginedas, corresponsal de guerra de «El Periódico» que es troba retingut des del 4 de setembre, interceptat per yihadistes als voltants de Hama, a l'oest de Síria. Marginedas ha fet feina com a reporter en països com Irak o Afganistan i és autor del llibre «Periodismo en el campo de batalla». Però tampoc no podem oblidar els segrestos dels fotògrafs Manu Brabo l'any 2011 a Líbia i Emilio Fernández Morenatti el 2006 a Gaza, així com el del reporter de Ràdio Nacional d'Espanya (RNE) Fran Sevilla, el 2004 a l'Irak. Precisament Morenatti va ser ferit, tres anys més tard, el 2009, en un atemptat contra tropes dels Estats Units a Kandahar (Afganistán). I tots recordem la mort del càmera de Telecinco José Couso, el 8 d'abril de 2004 a l'Hotel Palestina de Bagdad, quan va ser interceptat pel foc amic nord-americà. Són massa professionals de la informació, com també massa cooperadors de les ONGS que posen en perill les seves vides per un objectiu tan noble com pugui ser, en el cas dels periodistes, contar la veritat del què veuen i viuen.