Als ministres Montoro i Wert els ha correspost una funció molt important en el govern espanyol. Són els que hi posen la cara i l'humor, encara que les seves gràcies més tost provoquin pànic. El pànic de saber que t'estan governant persones capaces de dir les coses que ells diuen.
Però haurem de reconèixer que fan bé la seva feina, perquè mentre ells distreuen el personal, no es parla del president. Quin president? Vull dir aquell senyor que hi ha allà i que calla i va fent, o no fent, perquè en realitat mai no tindrem clar si remena o si és que la seva única iniciativa és estar aturat i anar mirant si la poma madura d'una vegada.
Açò no impedeix, però que qualque vegada s'expressi en públic per anar donant bones notícies. Cada vegada més bones com més a prop som de les eleccions . Però el problema que té és que les seves alegries solen durar poc. Quan diu que les restriccions econòmiques ja s'han acabat, per exemple, o que la banca espanyola ja s'ha recuperat, o que ara començarà la davallada d'impostos. Darrere darrere sempre ha d'aparèixer l'autoritat europea per posar seny i recordar la dura realitat de l'endeutament espanyol.
Però cap problema, perquè en els moments de confusió apareixen en Montoro o en Wert i comença la festa nacional. És ver que el ministre Wert ara no ralla tant, però és perquè està molt enfeinat donant els darrers tocs a la seva llei d'Educació. Ha aconseguit un èxit sense precedents. Imposar una llei retrògrada que ningú no accepta, començant pels experts en la matèria i acabant per qualsevol partit que no sigui el seu. A la vista de com s'entén l'educació als països moderns, cada vegada més participativa, descentralitzada i autònoma, l'aventura d'en Wert mos retorna a aquella vella tradició espanyola: anar sempre al revés del món.
En Montoro, en canvi sembla que disposa de més temps per anar amollant genialitats d'aquelles que t'animen a fugir del país. Un dia diu que no és ver que amb la crisi els sous hagin davallat, sinó que simplement han moderat el seu creixement. I un altre, sense donar-nos temps perquè mos puguem refer, afirma que a Espanya mai no hi ha hagut especulació immobiliària. Deu ser, idò, que la crisi ha caigut del cel.
Però no us en fieu d'en Montoro. Perquè, mentre distreu el personal amb els seus disbarats, va fent la seva feina. I la principal, a part de perseguir aturats en comptes d'ex banquers i de pagar les factures de les autonomies amb els doblers que primer agafa de les autonomies, sembla que és una nova llei de les administracions locals que deixarà en ridícul la llei d'en Wert.
En el context d'aquesta llei, no sé si li agradarà gaire saber açò que està succeint a Menorca... Que una de les poques coses que tenia mancomunades, la disciplina urbanística del territori, passi una altra vegada a competència municipal, perquè així cada un campi com vulgui. O potser sí que li agradarà, perquè si mai no hi ha hagut especulació immobiliària, és possible que tampoc no hi hagi hagut mai infraccions ni abusos urbanístics.
En definitiva, potser tot ha estat un somni. Com el desastre ecològic del Prestige, que per no tenir no té ni culpables, el senyor Bárcenas que ja no pot piular, o els cossos dels 130.000 morts de la guerra civil que les Nacions Unides mos acaba de recordar que continuen perduts per les voreres dels caminis i que potser ja seria hora de tenir-los una mica de respecte. Però no podrà ser perquè també són un somni.