(Una visita al cementiri barceloní de Montjuïc)
La meva dona, na Montse, i jo, amants del cinema, tenim una especial dèria per les pel·lícules de terror, i hem vist i revist films com «El resplandor», de Stanley Kubrick, prodigiosamenet interpretada per Jack Nicholson, i «Rose Mary's baby», de Roman Polanski (rebatejada a Espanya com a «La semilla del diablo»), en què Mia Farrow, aquí tan joveneta, fa el paper d'una il·lusionada però temorosa embarassada, pendent tota la pel·lícula dels perills que creu que amenacen l'estimada -i inquietant- criatura que va creixent en el seu ventre. Na Montse i jo ens hem recreat també amb films de la qualitat del famós «Dràcula» de 1931, interpretat pel vampíric a més no poder Bela Lugosi, o de «La nit dels morts vivents», de George A. Romero. I pensam que és una llàstima que, dintre del gènere terrorífic, molt més freqüents que aquests bons films, ho siguin uns altres d'una mediocritat insuportable, habitualment farcits de sang i altres sucs.
Na Montse i jo som, igualment, fervorosos visitants de cementiris, començant pels de Menorca, d'entre els quals destacaríem el de Maó, amb la seva elegant arquitectura del segle XIX, i el de Fornells, pel seu preciós interior ajardinat. I de Barcelona, en coneixem bastant bé els seus dos millors, el del Poble Nou i el de Montjuïc. Avui mateix, el dia que començ a redactar aquest article, hem aprofitat el bon temps que feia per a tornar a aquest darrer, el més gran de la ciutat, i fer-hi una bona passejada, entremig d'escultures d'esquelets, àngels taciturns i símbols diversos del temps que passa i no torna. Moltes d'aquestes estàtues i relleus són fets amb un tipus de pedra que es disgrega fàcilment i que els va desfigurant, contribuint el seu deteriorament a la nostra sensació d'éssers indefensos davant d'un temps que, implacable, sense aturador, de forma irremissible, ens menarà cap a allò que el poetes anomenen foscor, els filòsofs no res i els sarcàstics millor vida. Tots aquests elements de què parl col·laboren entre sí a formar un espai homogeni dintre del cementiri de Montjuïc, inmensa ciutat mortuòria, i a crear-hi la seva suggestiva i una mica malaltissa atmosfera, semblant a la d'altres cementiris i que tan atractiva ens resulta als dos actuals visitants i futurs residents que som la meva dona i jo.