Si repassem amb ull crític les polítiques efectuades per racionalitzar i millorar les administracions públiques dels darrers trenta anys i concretament dels més immediats, els de la crisi econòmica, la conclusió és que no tant sols en època de bonança no es va actuar amb prou seny sinó que tampoc la crisi ha servit perquè els nostres dirigents siguin frisosos per racionalitzar-les tot intentant, com a principal fita a assolir, no tant sols economitzar sinó, davant de tot, millorar els serveis que presten als contribuents. Les retallades efectuades s'han acarnissat amb els treballadors del sector públic més febles (falsos autònoms, laborals i funcionaris interins) i han malmès els serveis que utilitzen els sectors socials més desfavorits (atenció a la vellesa, sanitat i educació), però ben poc més. Aquesta política efectuada des de les cúpules de poder només es pot explicar perquè la major part dels partits, els triomfadors de la Transició, lluny de ser porosos amb les sensibilitats i necessitats d'una nova època s'han convertit en globus que viuen en un altre món al servei dels poders fàctics i no volen fer autèntics canvis, capgirar si és necessari de dalt a baix l'estructura de l'Administració.
Les dimensions i població de Menorca, ben modestes, ja en èpoques de vaques grasses haurien d'haver fet pensar als nostres dirigents amb la conveniència de donar el màxim de serveis possibles als menorquins però des d'una administració el més sòbria i eficient possible. L'objectiu primer hauria d'haver estat mancomunar i consorciar tots els serveis dels ajuntaments menorquins i en segon lloc que el Consell Insular de Menorca assumís el traspàs de totes les competències del Govern Balear. En el segon cas, els traspassos s'han realitzat a compte gotes quedant-ne pendents encara molts. Si en el primer punt, les coses han anat com anat de poc àgils en cooperació municipal potser és perquè a l'hora d'instituir el Consell Insular de Menorca es va pensar que havia de transcendir l'estructura d'una Diputació, d'una institució local, per arribar a ser una autoritat d'autogovern (en aquest sentit, Josep M. Quintana i altres advocats i polítics que van seguir de prop i/o van ser protagonistes del naixement del consell ens podrien fer memòria de com van anar les coses i el per què es va fer opció per una estructura de càrrecs electes que demostra no és eficient en aquesta tasca de cooperació local). Però precisament si aquest és el cas, i per l'experiència acumulada, s'hauria d'haver fet el possible per esmenar estatuàriament els dèficits de la institució per aconseguir que el Consell Insular sigui també el motor que esperoni la coordinació i cooperació entre els diferents ajuntaments menorquins, mancomunant i consorciant.
Experiències menorquines en cooperació no en falten. El 1985 el Consell va crear el Servei Coordinador de Biblioteques donant lloc a la seva xarxa, que és un servei que malgrat sigui millorable (hi ha res que no ho sigui?) funciona prou bé. Hauria d'haver servit aquesta experiència per fer el mateix amb tots els altres serveis municipals. Però com dic, sembla que els polítics visquin dins una nevera. Guillem López Casasnovas, en el Forum Menorca Illa del Rei 2012 (diari Menorca de 15/08/2012) va demanar que s'implantessin el màxim de serveis municipals de manera mancomunada potenciant el paper del Consell. La seva opinió devia merèixer alguna consideració, però va ser presa amb sang de tortuga perquè va ser més d'un any i mig després que el Consell va anunciar que havia fet una comissió per estudiar el tema (Menorca de 24/03/2013), sense que hagi pogut saber qui ha format part d'aquesta comissió i si ha emès cap dictamen. El passat més de novembre Pere Melis Nebot, en aquestes mateixes pàgines, també va tocar aquesta qüestió, així com també el "Menorca [a] debat" del desembre. Les opinions i el desig de la gent del carrer perquè s'accelerin les millores diria que són unànimes però en canvi, vista la lentitud amb què es fan les coses, el nervi dels dirigents dels ajuntaments i del Consell és inversament proporcional.