En Jordi està bé

Ha passat un mes, ha passat un món!, des de la meva darrera carta. Un lapsus no previst empès per uns esdeveniments no esperats que ens han tornat a posar a la corda fluixa, mare, pare. De fet, al començament, era com irreal (no podia ser que tornés a succeir!); no podia tornar a ser dins l'hospital patint per la vida del company de l'ànima, de la persona entorn de la qual ha girat i gira la meva existència, més encara des que vareu marxar. Sí, en Jordi es va posar malalt, molt malalt, i els 17 dies hospitalaris van esser una altra prova de foc a la meva resistència i un deja vu de situacions encara massa recents i doloroses. Amb l'estaló de la gent que ens estima, que m'estima (i que hi són quan veritablement és necessari), però amb el cor apretat, l'insomni instal.lat al cos i la llàgrima tremolosa a cada instant. Vaig trobar a faltar la vostra companyia, les paraules de consol, l'ajut i experiència en afers semblants... Vaig trobar a faltar la pau del meu esperit i la salut del meu estimat, igual que quan a vosaltres us va mancar també sobtadament. Per sort, aquest cop hem reexit de la catàstrofe i, lentament, tot es va posant al seu lloc, amb patiment i angoixa, però amb l'esperança de que la vida recomença, ara sí, de bell nou. I voldria que arribés a la vostra Tailàndia el goig i l'alegria que sento de poder-vos escriure aquestes paraules! L'any nou s'enceta amb el regal de la vida i amb la prometença de fer el camí junts. Us tenim presents, pare, mare, i volia compartir, no només l'enyorança de vosaltres, sinó també la felicitat de l'esperança retrobada.