No resulta fàcil parlar d'avortament des de la serenor o el respecte. Però potser caldria fer-ho o, al menys, intentar-ho, obviant les dificultats que la radicalitat a la qual tan propensos som en aquest país afegeix a l'assumpte. Amb molta freqüència aquest tema ha estat, per exemple, utilitzat en lluites partidistes, amb certa hipocresia per ambdós bàndols. En altres ocasions s'ha reduït a una qüestió únicament pertanyent a la moral catòlica. A vegades, moltes, s'ha emprat com a cortina de fum per distreure –amargament i cínica- al personal. I, quasi sempre, en el fons, ha existit una certa covardia o peresa a l'hora de buscar solucions a un problema que no hauria de ser-ho. El dret a la vida, en qualsevol dels seus estadis, més que un conflicte, és senzillament un dret i un dret essencial.
Així –i ja dins l'àmbit polític- l'esquerra crec que ha comés una errada important en aquest assumpte. L'atractiu evident del progressisme ha residit sempre en la defensa del dèbil davant el fort. Ja ho assenyalà, fa anys, Miguel Delibes, afirmant que els progressistes són els que aposten pel negre enfront del blanc; del nin enfront de l'adult; de la dona enfront del masclisme; de l'obrer enfront del patró; del desvalgut, en definitiva, en front del poderós... I que aquesta filosofia encisadora s'havia oblidat o arraconat, malauradament, en l'avortament. Hi pot haver quelcom més desprotegit i més depenent que un nasciturus? Caldria, al meu modest entendre, que les forces d'avantguarda no tiressin pel carrer d'enmig, sinó que apostessin pel que, tot i essent més difícil, resulta èticament més plausible: defensar la vida i lluitar per l'assoliment d'un món més just, més solidari, més perfecte. Un món en el qual la dona pogués dur endavant el seu embaràs des de tot tipus de garanties i recursos i amb tota tranquil·litat. A l'altre costat, l'anomenada dreta hauria igualment de canviar els seus paràmetres: no és vàlida la condemna si, paral·lelament, aquesta resta tan sols en això: un condemna. No pot formular-se aquesta, efectivament, des d'una moral hipòcrita, benpensant, que crítica però no fa; que censura però que amb les seves conductes personals o classistes afavoreix, alhora, la perpetuació d'una realitat de desequilibris, de rics i pobres. No és el mateix, certament, enfrontar-se a un embaràs des de l'opulència que des de la més dura de les precarietats...
2 El més elemental dels drets, el dret a la vida (o el què és el mateix, la radical oposició a tota mena de pena de mort) no és quelcom tampoc que afecti tan sols a l'Església catòlica. Pensaria exactament el mateix si fos agnòstic, ateu... Aquest dret esdevé per a mi en el primer. És, per damunt de tot, un fonament ètic no exclusiu de cap corrent ideològica o espiritual. Esdevé, si volen, fins i tot, en una qüestió de sentit comú, de bondat, de decència... Quins altres drets podrem demanar o exigir si hem renunciat o no defensat el primer de tots ells? Amb quina autoritat exigirem justícia, equitat, habitatge i un llarg etcètera si, prèviament, no hem lluitat per la vida?
Ens resulta difícil –ho has dit molt sovint- arribar al consens en aquest país. Però la defensa de l'existència seria un bon començament. En ella hauríem de coincidir tots: creients i no creients, progressistes i conservadors, ja que tots, sense exclusions, estimem la vida. I el què més s'estima no és mai objecte de deixadesa, però si de treball i lluita. Ens hi apuntem?