En política es pot fer qualsevol cosa manco el ridícul». Ho va dir un català d'aquests que fan pudor de sofre i que des del dia que neixen només pensen en una cosa: menjar-se les Illes Balears. És la seva raó de ser, pobra gent, tot i que per misèria nostra es veu que no se'n surten. Però encara que ho digués un català, que era de nom Josep Tarradelles i va ser president de la Generalitat, coincidireu amb jo que no és una mala frase.
Llàstima que l'homo ja és mort, perquè sinó, es faria un panxó de riure observant les coses que succeeixen per aquestes illes. I segurament recorreria al nom de Bauzà per posar l'exemple més contundent.
Perquè el discurs del president Bauzà a la primeria podia semblar una broma. Amb els casos més escandalosos de corrupció a les pròpies files, sense capacitat per capgirar la crisi, amb un atur que ha fet matx sobretot en la construcció i els serveis, què havia de prometre l'homo? Feina? Com es pot crear feina a les Balears si s'han carregat el territori i la infrastructura industrial, i solament queda el turisme de batalla? I que quan creix, no és perquè «està de moda», sinó perquè hi ha qualque guerra al Mediterrani...
Com el seu superior don Mariano, que engreixava la campanya electoral recollint signatures contra l'Estatut de Catalunya, en Bauzà va recórrer també al fantasma del catalanisme. Havia de menester un enemic exterior que no es podia dir corrupció, ni especulació, ni caciquisme, ni nepotisme. S'havia de dir, vatua dell, catalanisme!
I així va començar la campanya contra tot allò que feia olor de sofre, vull dir de català. Amb dificultats perquè, per desgràcia seva, en aquestes illes, quan grates una mica, pertot aflora l'origen català. Llengua, banderes i cançons incloses. A la primeria hi entenia molt del tema un conseller seu de Turisme que es retratava amb pebrots de cérvol damunt el cap. Però com que el pobre va haver de dimitir per les raons personals d'una presumpta corrupció..., ara el president s'ha cercat na Juanamari...
La primera víctima de la caça de bruixes, després d'IB3, va ser l'escola. En Bauzà va revocar les lleis que en el passat havia fet el seu propi partit i va pretendre separar els al·lots de les illes per raó de llengua. Però com que el seny de la majoria de pares i mestres s'hi van oposar, va acabar inventant el TIL, que no deixa de ser una forma barroera de rebentar la coherència educativa.
Però com que l'anticatalisme no dóna feina ni progrés, la població continuava descontenta. I ell va optar, com a mal farmacèutic, per més de la mateixa medecina. I va recórrer al populisme dels dialectes insulars enfrontats a la llengua comuna. Un discurs rescatat dels temps de la picor, quan la gent no en sabia, de lletra. La llengua comuna no és l'enemiga dels dialectes, és tot el contrari: l'instrument que evita la desintegració per barreja amb altres llengües més poderoses.
Però sembla que tampoc no n'ha tingut prou, el senyor Bauzà, amb aquest nou abordatge a la nostra cultura, avalada per tanta tradició i científics prestigiosos. Ara la deriva es dirigeix als símbols, les banderes i les cançons que ens relacionen amb els nostres orígens. El nou Decret és la disposició oficial més ridícula que s'ha escrit des que va morir Franco. I a més, impossible d'homologar dins la democràcia europea.
Amb l'aplicació d'aquest disbarat, el govern de Bauzà —o del Círculo Balear— pot arribar a prohibir a les escoles el cant de «La lluna, la pruna», perquè també es canta a Catalunya... En Tarradelles si fos viu, segurament ja fa temps que hauria telefonat en Bauzà per dir-li: «Noi, no facis el ridícul». I a continuació l'hauria esborrat de la seva agenda d'autoritats.