Vladimir Ilich Ulianov, més conegut com a Lenin, va morir d'un atac, el quart, ara fa 90 anys, al gener de 1924. Podem pensar que tenia alta la tensió arterial, alt el colesterol, alta la glucosa de la sang, i que no feia activitat física regular ni gaire bondat. Era el gran líder de la Revolució, va sobreviure a tres atacs, va morir a la quarta.
En 1917, amb Trotsky va dirigir la Revolució d'Octubre, i des de llavors ocupava la presidència del Consell dels Comissaris del Poble, que era la màxima autoritat del govern rus del moment. En 1922 va proclamar la Unió de les Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), i el mateix any va patir el primer atac, que el va deixar inactiu durant unes setmanes, però se'n va recuperar.
Al desembre del mateix 1922 va patir el segon atac, que el va deixar amb una paràlisi hemiplègica de la banda dreta del cos, però tot i així va continuar fent feines. El llibre d'història em diu que ja no va voler presentar-se en públic perquè no volia que ningú s'adonés que havia quedat hemiplègic.
Poc abans d'aquest segon atac, a l'abril de 1922, el Partit va nomenar Stalin com a secretari general del Comité Central. Aquest nomenament no va cridar l'atenció perquè Stalin era considerat un bon funcionari del Partit, treballador, eficient i lleial. El temps, però, demostraria que en realitat estava fet de la més mala matèria, sense escrúpols, cruel i sanguinari, un dictador amb una ambició de poder sense límits.
L'any següent, al març del 23, Lenin va patir el tercer atac d'apoplexia, que el va deixar sense poder parlar. Ja no tornaria a fer feines. Moriria del quart atac, deu mesos després, al gener del 24. Al funeral, Stalin va pronunciar paraules d'elogi i de lleitalt envers Lenin. Però havia fet desaparèixer uns documents testamentaris en els quals Lenin, hemiplègic, advertia del perill que representava Stalin, perquè s'adonava que era mala persona i que no volia més que l'acumulació del poder a les pròpies mans.
La dictadura d'Stalin va començar de seguida i seria progressiva: cada cop més sanguinària i despietada. L'obsessió per la industrialització del país a qualsevol preu, els horrors de la col·lectivització forçosa de la pagesia, i el mètode de les purgues sistemàtiques, dels camps de concentració siberians i de la mort de tothom que fos obstacle, o rival, o tan sols ombra, van ser eines quotidianes.
El llibre d'història em diu que la dictadura estalinista va ser d'una barbàrie il·limitada, en la qual els morts per causa política i els morts de gana i fred es poden comptar per milions. No obstant, Stalin va ser nominat dues vegades per al Premi Nobel de la Pau, en 1945 i en 1948.
El llibre també m'explica que Stalin va impulsar Rússia cap a una moderna organització i industrialització, i que va saber reconstruir el país després del desastre de la Segona Guerra Mundial. Però la fi no justifica els mitjans, mai, i el preu en vides humanes i patiments que va haver de pagar el poble rus durant gairebé mig segle va ser gegantí.
Segons la versió oficial va morir d'un atac d'apoplexia, en 1953. Va trigar uns dies a morir, l'apoplexia el va deixar en un estat de semi-inconsciència. Però hi ha historiadors que afirmen, en saber que Stalin no va rebre d'entrada les atencions mèdiques que li calien, que en realitat va morir enverinat a mans, precisament, dels que van fer cosa per tal que no rebés més que atencions mínimes i pal·liatives.
Aquest tros d'història ens recorda que cal controlar la tensió arterial, el colesterol i la glucèmia, i que hem de fer vida sana. I em suggereix una reflexió difícil d'empassar: una apoplexia és una desgràcia, sí senyor, però de vegades és una gràcia.
bello.cat / jordibell@gmail.com