El PSOE acaba d'endegar un procés de primàries, tant a nivell estatal com autonòmic i local, per triar els seus candidats a les successives conteses electorals que començaran el proper mes de maig amb els comicis al Parlament europeu. La direcció socialista ha volgut que aquestes eleccions primàries siguin obertes, és a dir que hi puguin votar, a més dels seus militants, tots aquells ciutadans i ciutadanes que es declarin socialdemòcrates o progressistes, que s'inscriguin en un cens i que abonin una quota simbòlica per participar en les corresponents consultes internes. A Menorca, segons he pogut llegir en un dels darrers editorials des Diari, les primàries socialistes per a les eleccions al Consell i als ajuntaments de Maó i de Ciutadella quedaran restringides als afiliats al partit, tal vegada -pens jo- per allò de que en una illa es coneix tothom i ningú no vol sorpreses inesperades.
La meva primera anàlisi d'aquesta convocatòria és que, amb les primàries, el PSOE intenta una aproximació a la societat en general en un dels moments més baixos de popularitat del seu partit de les darreres dècades. Els socialistes, a banda de perdre, l'any 2011, el govern de l'Estat, han vist com els eren arrabassades nombroses alcaldies i presidències de comunitats autònomes que, fins al moment, havien estat considerades com a feus seus. I la veritat és que les enquestes no vaticinen un futur, almanco immediat, massa més optimista per a la gent de Ferraz. El PP tindrà, segons sembla, una forta davallada de vots, degut al desgast de la seva acció de govern i a com ha gestionat la crisi econòmica, tot fent-la pagar, com sempre, a les classes mitjanes i populars. Però açò no afavorirà -sempre segons els sondejos- el primer partit de l'oposició, que ha deixat de ser una alternativa clara als homes i les dones del carrer Gènova.
Molts factors poden justificar aquest escenari. En primer lloc, el fet de que van ser precisament els socialistes els qui ocupaven la Moncloa quan va començar la recessió i el record de com van voler negar-la o amagar-la a la ciutadania. Un altre motiu d'aquesta situació tan delicada pot ser la manca d'un líder carismàtic. Alfredo Pérez Rubalcaba és un polític veterà i amb molta experiència però no arrossega les masses com ho feia, per exemple, Felipe González. Finalment, la tercera causa d'aquest mal moment del PSOE la podríem trobar en el desgavell que es produeix entre els seus barons hora d'abordar possibles reformes de l'actual estructura territorial de l'Estat. Al Principat, sense anar més enfora, l'actual direcció del PSC ha adoptat una postura contrària al seu programa electoral en el tema del dret a decidir i això ha motivat que tres dels seus diputats no seguissin la disciplina de vot en un dels darrers plens del Parlament de Catalunya.
Per tant, tot fa preveure que aquesta convocatòria de primàries no és sinó un bàlsam que intenta evitar o, com a mínim maquillar, el caos electoral que s'atraca. Un caos que, en la meva modesta opinió, no seria gens favorable per a la salut de la situació política espanyola. Perquè crec que a la nostra democràcia encara li cal un partit socialista fort que pugui esdevenir alternativa real i que faciliti, com ha passat fins ara, l'alternança en el govern de les diferents institucions de l'Estat. L'experiència ens demostra que les majories absolutes no són, en elles mateixes, una bona opció però la possibilitat d'un parlament ingovernable per l'increment dels partits petits i la davallada dels grans no representa, crec jo, un horitzó gaire més optimista.
Totes aquestes circumstàncies han provocat una atmosfera d'indefinició i de desprestigi en l'òrbita socialista que ha desembocat en una anomenada diàspora, és a dir, en un degoteig de baixes dins les files del partit. Alguns destacats militants crítics amb l'actual direcció creuen que aquesta actitud no és gens positiva, que és molt millor quedar-se per intentar millorar les coses. I és possible que en algunes comunitats -estic pensant ara en València- els homes i les dones del PSOE, junt amb altres partits de l'oposició, puguin arribar a donar el tomb i desplaçar un PP cada cop més castigat pels escàndols de corrupció i per la seva fòbia a tot allò que els pugui venir del nord de la costa mediterrània com darrerament ha succeït amb Catalunya Ràdio. I, què passarà a les Illes?. No ho sé, perquè amb la major part de la formació política que fins no fa massa feia de frontissa i decidia, entre reixes, tots els escenaris em semblen possibles.