Avui us vull rallar, en aquest article, dels meus companys i companyes qui, tots plegats, pasturam sa darrera tanca, és a dir dels jubilats i pensionistes. I la meva intenció és fer-ho des d'un doble prisma; el del temps que tenim disponible i a quines coses el solem dedicar i, per altra banda, als diferents nivells de pastura de què disposam uns i altres, quantitativament parlant. Ras i curt, a les nostres pensions.
Començaré, per tant, referint-me al temps i ja us he avançat que no estic pensant en el temps meteorològic, en el clima. No, la reflexió que us vull fer arribar té a veure amb les hores lliures dels nostres dies -que solen ser totes- i de quina manera acostumam a omplir-les. Tradicionalment, la figura del jubilat era la d'aquell home -les dones, quan es casaven, deixaven gairebé totes de treballar- que dedicava tots els seu matins a passejar i a anar a veure les obres i que passava els capvespres a ca seva mirant la televisió o bé fent la partida, al bar, amb els seus amics.
Tot açò ha canviat avui en dia, afortunadament. No sé si recordau un anunci publicitari de ja fa uns quants anys que feia referència a la gent gran i deia textualment: «ui, els avis, estan molt ocupats!». I és ben cert. Quan deixam, de manera definitiva, la nostra etapa professional volem omplir tant la nostra agenda i fer tantes coses que correm el risc d'assemblar-los als fillets i les filletes amb les seves activitats extraescolars. Hi ha qui va al gimnàs, qui s'apunta a cursos d'anglès o d'informàtica i també qui es dedica a seguir totes les conferències que s'imparteixen a la seva població.
En el meu cas, us he de confessar que sempre m'ha agradat molt llegir. Quan encara feia feina, era capaç d'organitzar-me i de dedicar una o dues hores diàries a la lectura. Ara, no tenc temps! Això sí, estic inscrit, i assisteixo a un parell de tallers setmanals de caire literari. I el fet curiós és que a molts dels meus companys i companyes de classe ens passa el mateix; ens manca temps per poder llegir. Ara bé, tenim l'avantatge que, quan algú del nostre entorn més proper ens necessita, sempre estem disposats. Molt especialment aquells que tenen néts i els toca fer les funcions de guarderia.
Però us he promès que us parlaria de pensions i, en aquest sentit tan crematístic, he arribat a la conclusió que els qui ens trobam a sa darrera tanca, tenim davant nostre, com us he dit abans, diferents nivells de pastura i, per tant, diversos tipus de prestacions, pel què fa al seu import. En primer lloc hi ha aquells qui, quan treballaven, percebien unes retribucions més que dignes, que estaven al voltant dels 3000 euros nets al mes. És el cas, sense anar més enfora, dels metges o d'algunes categories de professors. Aquests veuen, ara, eliminats molts dels complements que configuraven la seva nòmina perquè, en cas contrari, la seva pensió superaria el màxim establert en les disposicions legals vigents. Per a ells, la jubilació els ha suposat una reducció dels seus ingressos.
En l'extrem oposat ens podem trobar amb aquells, o aquelles, que van cotitzar molts pocs anys a les arques públiques i que ara es veuen obligats a acollir-se als anomenats complements a mínims, per tal de poder percebre una prestació que no sigui inferior a la quantia fixada per a les pensions més baixes. Jo conec diversos casos, especialment de dones, que entre la seva pensió de jubilació i una altra que puguin rebre en concepte de viudetat, superen amb dificultat els 700 euros mensuals. I ningú no em negarà que, amb aquests ingressos, no es poden permetre massa luxes perquè la seva economia no és com per tirar coets.
Finalment, us volia parlar dels qui estem enmig, d'aquells qui no ens hem fet mai rics però que, gràcies a Déu, hem aconseguit arribar pràcticament sempre a final de mes. I que, a lo millor, i no sense esforç, ens hem pogut anar fent un petit racó pel dia de demà. És el cas de molts funcionaris que, pels nostres anys de servei, ens hem pogut retirar, poc més poc manco als 60 anys i amb el 100 per cent del que es coneix com la base cotitzable. Us he de reconèixer que nosaltres som els qui menys diferència hem notat entre el sou que cobràvem i la nostra pensió. I això em porta a demanar-me si els grans poders polítics i econòmics del món en què vivim no se n'hauran sortit en el seu propòsit d'eliminar, amb el pretext de la crisi, la classe mitjana i aquesta continuarà vigent, com a mínim, entre els jubilats. Si més no, de moment...