Avui és el dia de tothom que fa feines i de tothom que en busca. És per tant un dia per avançar en unes reflexions que tothom coneix i que clamen al cel. De primera s'ha d'admetre que la reforma laboral (de la qual van dir-nos que crearia feina) no ha creat ni de bon tros el nombre de llocs de feina que prometia.
Més aviat al contrari, continua la destrucció de llocs de feina i les noves contractacions són poques, a temps parcial, temporals i en precari. Tret d'algun mes anecdòtic, durant el qual la contractació va pujar una mica, l'atur continua sense control, sembla un cavall desbocat. És a dir: la reforma laboral no aconsegueix l'objectiu de crear feina.
De segona s'ha d'admetre que les retallades, de les quals van dir-nos que eren necessàries per reduir el dèficit públic, no han reduït aquest dèficit. Més aviat al contrari, el dèficit és ara més gros que fa un any, i que fa dos. Aquí tampoc la normativa no aconsegueix l'objectiu.
A la vista d'aquests resultats tinc prou arguments per pensar que són incompetents, és a dir, no són aptes per a la feina que van encomanar-los les urnes.
Les urnes, però, no les consideren com a res gaire important. El president d'Espanya, en la històrica però inútil sessió parlamentària del passat 8 d'abril, va dir que «el més important en democràcia no són les urnes, sinó el compliment de les lleis». Segons va comentar el mallorquí Sebastià Alzamora el dia següent, «aquest és exactament el principi damunt del qual se aguanten els règims totalitaris».
El president també hi va apel·lar a «la llei i el deure», i un parell de setmanes després vam veure atònits com la llei mira d'apartar del càrrec al jutge que va enviar un banquer a la presó. Per haver-lo ficat dues setmanes a la presó li demanen quaranta anys d'apartar-se de la feina de jutge. No és el primer cas de jutge valerós que acaba assegut a la cadira dels acusats.
Costa de creure que aquesta sigui la llei a la qual feia referència el president, i també costa de creure que la llei sigui igual per a tothom. I ara no puc evitar la temptació de pensar que no governen ni legislen per a tothom.
En aquest context de desassossec, diferències i privilegis, i de normatives que no assoleixen l'objectiu, em pregunto quanta credibilitat tindran les paraules que escoltarem durant la imminent campanya proselitista per a les eleccions al Parlament Europeu del 25 de maig.
Ara sí, ara les urnes són importants, quina ironia! Sàpiguen que la veu de les urnes, cap llei la pot callar. Hem de votar, sí senyor, tothom a votar!, perquè l'abstenció afavoreix als de sempre.
També em pregunto si és pura casualitat, o dura estratègia, que algunes qüestions, polèmiques en particular, hagin passat últimament al calaix dels assumptes que ara per ara no convé de moure, perquè són poc oportuns, perquè provoquen unes urticàries poc adients al temps preelectoral.
Tal vegada sóc un mal pensat, tal vegada sóc un bocamoll, tal vegada tinc mal humor, tal vegada tinc mal de panxa i per això em sembla veure que aquest escenari blau amb nuvolets blancs de cartolina és en realitat un tel gris intens, tirant al negre.
Tal vegada és per aquesta situació de mal de panxa, espasmes impossibles de controlar, que dic que avui també és dia de fer feina, perquè en tenim molta, encara hi ha molta cosa a fer.
Però tot el que hem de fer, l'hem de fer des de la serenor, des de la veritat, amb la veritat a la mà, amb les mans a la vista, amb la vista posada en el conjunt de la comunitat, amb tota una comunitat que recolzarà aquesta feina que si avui és necessària, demà ho serà encara més.