Dijous passat vaig haver de fer gestions pel centre de Barcelona. Prèviament, m'havia telefonat una amiga de Ciutadella qui m'assegurava que llegia tots els meus articles. Bé, açò em va permetre deduir que ja tenc una lectora, almanco, per poder sumar a la vuitantena de seguidors que, per mitjana, (entre 37 i 134, segons les dades que he pogut recollir) veuen setmanalment el que jo escric, per mitjà de l'edició digital d'«Es Diari». La meva amiga em demanava que no parlàs tant de política, que ja la té redona: «Pots rallar de Sant Joan, que ja toca».
«Sant Joan, més tost?», me vaig dir a jo mateix. Encara som al maig i tenc tota la roba d'estiu desada a l'armari, ben a punt de sortir, certament. M'anava fent aquestes reflexions quan, a la confluència entre la Gran Via i el Passeig de Gràcia, vaig agafar un autobús per tornar a ca nostra. Dins el transport públic, hi havia, ben aprop meu, una parella jove amb un al·lot de vuit o deu anys. La dona contava al seu marit que «dissabte fan la festa de Maria Auxiliadora; m'agradaria portar-l'hi, tot i que encara no conec pràcticament ningú». Ell, l'home, no li feia el més mínim cas, però jo vaig parar bé l'orella. Vaig suposar que el fillet devia ser un nou alumne d'algun col·legi salesià de Barcelona o d'una altra ciutat o poble de Catalunya, i que la seva mare tenia ganes de començar a integrar-se dins la comunitat escolar i relacionar-se amb la resta dels seus membres. Bé, el cas és que la conjunció entre Sant Joan i Maria Auxiliadora em va començar a fer bullir la sang i va menar tot el meu esperit fins a l'altra banda de la mar.
En arribar a casa, vaig obrir la portada del «Menorca.info» i quina va ser la meva sorpresa; les paraules d'aquelles dues dones -una per telèfon, l'altra a l'autobús- havien estat, per a jo, tota una premonició. Dues informacions em posaven al dia de la presentació, per part d'«Es Diari» , del disc compacte de les festes d'enguany i, també, de que aquest divendres va tenir lloc la commemoració institucional del 50 aniversari de la coronació de Maria Auxiliadora, com a patrona de Ciutadella. Era ver; la ciutat de Ponent de l'Illa devia començar a fer olor de festa i els seus dos sants patrons començaven a sortir ja a escena, per tal d'unir-se a la celebració.
I em vaig posar a pensar que la passió dels habitants de qualsevol vila per aquells qui n'han estat nomenats patrons és inversament proporcional al seu cens, a la seva població. Aquí, a Barcelona, tenim la Verge de la Mercè i Santa Eulàlia com a patrones i les seves festivitats són, per a la immensa majoria dels qui residim a la Ciutat comtal un dia festiu i l'altre feiner que no arriben, ni molt manco, a tenir el ressò de la diada de Sant Jordi o, fins i tot, si m'apurau, de la de 11 de setembre. A Madrid, per exemple, fa 10 o 12 dies van celebrar San Isidro labrador. I estic convençut que els madrilenys han estat molt més pendents de si el duel futbolístic d'aquest dissabte es resolia amb el 'doblete' o amb 'la décima' que no de celebrar la festivitat del seu patró, com no fos per intentar construir-se un particular aqüeducte, ja que dia 15 de maig va caure en dijous.
Ara bé, també vaig recordar els anys que vaig viure a Reus, una ciutat de 100.000 habitants. Allà, la devoció per Sant Pere i la Mare de Déu de Misericòrdia és molt més viva, molt més sentida. I es fa palesa, en el primer cas, amb un munt d'actes festius als carrers i les places de la població i, en el segon, amb una celebració més íntima, més espiritual. Ben igual, idò que el que passa a Ciutadella, amb Sant Joan i Maria Auxiliadora. Per açò vaig trobar molt adient que «Es Diari» presentàs el seu disc en una plaça del Seminari i que el compacte fos un recull de cançons de diversos grups i d'intèrprets individuals, i que la commemoració del cinquantenari de Maria Auxiliadora hagi estat un acte institucional a l'Ajuntament, amb l'assistència, entre d'altres, del president Bauzá.
De tota manera, si alguna cosa ha evidenciat, darrerament, l'entusiasme del poble ciutadellenc per la seva festa, pens que ha estat la celebració que el futbolista menorquí Sergi Enrich, va fer, a la llunyana i freda Sòria, quan va aconseguir, amb actitud realment numantina, un gol que pot assegurar un poc més la permanència del seu equip a la divisió de plata del futbol espanyol. Enrich, tot movent les seves mans i els seus braços, va fer com si sonàs es tambor i es flabiol. Toc, toc, ¿que no ho sentiu?, com diria la cançò.