La Defensora del Poble, Soledad Becerril, ha demanat que no tanquin els menjadors escolars aquest estiu. És una dona amb empenta, es va guanyar la integritat com a primera ministra de la democràcia, vicepresidenta del Congrés, senadora, sis legislatures de diputada, regidora i batllessa de Sevilla, però el que més ens agrada és que en les seves declaracions sol deixar latent la seva llicenciatura en filosofia i lletres. La crueltat de l'actual situació i els nivells de pobresa, sonen tal com: «ahir a la nit els meus germans i jo vam sopar d'un bol de llet, on la mare va buidar pessics de pa que havien sobrat del matí. La nevera estava buida i en el prestatge on fa temps vivien diversitat de galetes i llaminadures, només hi queden quatre cereals. La mare no va menjar, potser per açò cada vegada està més prima. Des de que no treballen, els pares, estan tristos. No ens expliquen gaire cosa, però m'agradaria que un dia dinessin tots junts a l'escola, de primer, segon i fruita. Llàstima que no deixin entrar als grans, jo crec que tornaria el seu somriure».
És la veu de la inquietud, aplacada pels qui piloten els discursos d'un lloc a l'altre, necessitat que ha quedat silenciada per un glòbul màgic que ens espavilava la vena republicana. Estem farts de terrenys abstractes, avui ja no hi ha temps per conceptes, s'estan produint fets concrets, indicadors i nombres amb els quals s'ha d'actuar. Na Becerril ralla clar: mare, tinc gana.