Els francesos diuen una frase que he repetit moltes vegades: tout ce qui est exagéré, est insignifiant. Efectivament, tot allò que necessita exageració al final resulta insignificant. Les coses bones i autèntiques no necessiten que se les engrandeixi artificiosament. Valen per si mateixes. Un plat de peix ben cuinat, és difícilment explicable. Com narraries tu, una posta de sol de juny o el vol d'una gavina...? Entre la pura realitat i una inflada explicació trobaríem, crec, la mateixa diferència que existeix entre el sever i imposant romànic i la desaforada explosió de formes del barroc.
A la nostra cultura tenim una genètica tendència a engrandir, mitificar i glorificar coses que, possiblement, vistes amb ulls serens no arribarien a cap nivell acceptable. Aquesta propensió a la idealització la tenim especialment amb les persones. Especialment quan ens deixen. Ara, abdicat el rei Juan Carlos, n'hem viscut algunes. El govern, per exemple, ha arribat a dir oficialment: «sin su impulso y liderazgo la transición (democrática tras el franquismo), sencillamente, no habría sido posible». Més paraules i més encens: «si España es hoy un Estado de Derecho, moderno y democrático, que ha logrado alcanzar altas cotas de bienestar social y protagonismo en Europa y en todo el escenario internacional, se debe, en gran medida, al reinado de Don Juan Carlos I». El botafumiero ja anava a les totes…
No fotem. Encara no ha partit i sembla que ja el trobem a faltar. Bé, alguns, no tots. Serà la història, serà el temps, qui emetrà el seu veredicte definitiu i inexorable, i dirà del cert quins són els mèrits i el valors que hagi pogut tenir el darrer rei espanyol. I els seus falls, les pífies, també. De moment el govern hauria de ser més prudent, més discretet. Molts d'ells i dels seus avantpassats estaven ben instal·lats en el franquisme i ben poca transició van fer. Hi ha demòcrates de tota la vida que tenen un currículum democràtic més tost magre, molt escàs. Que no són ells, vull dir, els qui poden atorgar certificats de lluita per les llibertats.
Aquesta prudència mínima, aquesta discreció, cautela inclús, s'hauria d'exigir també a tota la societat. Amb histerismes baraters i acrítics que tenen més de trampós que de cert, s'està perjudicant inclús a la persona que precisament volen glorificar, arribant a extrems de patètic ridícul. En el fons tanta celebració, tants d'elogis, tanta pomposa exaltació, es converteixen, ai, en un humiliant escarni.
No fotem. No ens hem de mentir a noltros mateixos. M'emprenya que pretenguin fer ara una història nova de la nostre fràgil democràcia: No, no val que una revista de gran tirada publiqui un suplement dedicat al fins ara Rei i escrigui com a titular: «Toda la historia del rey que democratizó España». Mentir o falsejar la veritat d'una etapa que tants hem viscut, és prendre a la gent per beneita o desmemoriada. No se pot oblidar que, mentre ell, vestit de gran gala, jurava lleialtat a los principios del movimiento, aquest país tenia encara ciutadans exiliats i a les presons, per la seva simple i ferma lluita per obtenir les més elementals llibertats: per la democràcia. Mentre el nou rei acompanyava el fèretre del general difunt, a Menorca també grups de persones s'havien de reunir d'amagat per rallar del futur. D'aquest futur que ara tenim. La lluita va ser dura i llarga, molt complexa, convé recordar-ho. Mentre una gran part dels espanyols somiava en un país modern i civilitzat ell tractava, sobre tot, de servar el poder de la corona. Ep, i també d'anar als toros i a Marivent a l'estiu.
Ara ha posat punt i final a la seva vida laboral. Serà un jubilat més, diuen. Sense problemes de pensió, segur. Que s'ho passi el millor que pugui. Bon vent. Ja, ja sé que ell no ralla, no bada boca, però somriu ben satisfet convençut de que se'l considera el protagonista únic, excels, taumatúrgic quasi, d'una historia com la dels darrers quaranta anys, de la d'aquesta terra i d'aquest poble. De la meva pròpia història.
Això, amic meu, no és acceptable: ni seria cert, ni seria just. No fotem.